Reflexions d'un entrenador

Ahir llegia el tuit d'un entrenador al que conec fa molts anys i amb qui, malgrat no puc considerar un íntim amic, he compartit club i sintonia. 

I m'he decidit a escriure aquestes línies.

La tasca d'entrenador en aquest país té un punt pervers i contradictori.

Els que ens considerem entrenadors, uns millors que d'altres, però que no vivim d'això, som com una mena de bitxos rars.

D'una banda ens hi dediquem perquè ens omple, ens il·lusiona i ens fa sentir bé poder ajudar, posar el nostre granet de sorra, a que un equip, uns jugadors, puguin desenvolupar l'esport que els agrada, en gaudeixin i vagin "creixent" amb ell. Però, d'altra banda, en molts casos acaba sent una feina desagraida.

Els clubs, i de cap manera els culpo, tenen els recursos que tenen i arriben on arriben (els responsables dels clubs en què estat saben perfectament l'opinió que en tinc: sempre profund agraïment per la seva tasca). I, amb aquests recursos, fan el que bonament poden, que és molt. 

Com anècdota explicar una situació que em va passar en una estada com entrenador a la Universitat de Clemson a South Carolina quan una entrenadora de High School no es podia creure quin era el sou que cobràvem aquí. Allà per fer la feina d'entrenador cobrava al voltant dels 3000 dòlars mensuals (estem parlant de l'any 1997). Aquí, avui, es cobra una mitjana de 200 euros.

Queixa? Cap i totes.

Realitat? La que és.

Amb aquest sou, i les hores que hi posem molts dels que ens hi dediquem, rebem d'una banda (majoritàriament i silenciosa) el reconeixement de jugadors, família i entorn, però, malauradament, com deia aquest entrenador en el seu tuit, massa vegades ens convertim en l'ase dels cops d'alguns que tan sols miren (potser de forma lògica) en el seu benefici personal.

"Va amb el sou" podria ser una bona resposta, si es tractés d'una feina ben remunerada. 

Però no és el cas. 

La majoria ens hi dediquem per vocació i fem el que sabem i podem. 

I no parlo per mi.

Jo em considero un privilegiat, però n'hi ha d'altres que entrenen equips i jugadors de menys nivell (i no ho tenen fàcil) que em mereixen tot el meu respecte i més.

Des d'aquí un homenatge per a ells.


Comentaris

  1. Anònim21 de novembre del 2022, a les 4:22

    Dedicació plena a canvi soltsament de satisfacció personal..el resum per a mí sería el següent: posem aquest míser sou d' entrenador als polítics, i així governarien persones amb valors diferents als dels corruptes que tenim! 1000 gràcies entrenadors per la tasca que feu!!

    ResponElimina
  2. Oriol Villà21 de novembre del 2022, a les 5:09

    Gràcies per les teves paraules. Et confesaré un secret: mirar les meves jugadores i veure-les créixer i desenvolupar allò que treballem, no té preu...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Gràcies, UEM. Fins sempre

Avui toca acomiadar-me de la UEM. Decisió gens fàcil. És la tercera etapa que tanco en aquest club. Puc dir que, al costat de El Masnou Basquetbol, és el meu club. Sí, dic adéu al club al final d’aquesta temporada.  Dic adéu a 6 anys de feina intensa i de reptes assolits... i no assolits. Pensava retirar-me aquí, però circumstàncies especials fan que no sigui així.  Vaig arribar el juny del 2017 per iniciar aquesta tercera etapa de la mà de l'Adrià Castejón, Dani Vico i Jesús Murat sota la presidència d’en Joan Ventura.  Van confiar en mi per formar part de l'estructura femenina. Gràcies a tots per l’oportunitat. Des de llavors, el club ha anat canviant. Ha crescut i s’ha professionalitzat més. De la mà d’en Joan Pi i del Dani Poza, ajudats per molts col·laboradors a l'ombra, ha fet aquest pas endavant. He estat molt a gust aquestes 6 temporades, però, ara, després d’una profunda reflexió, he cregut que era el moment de marxar. Sempre he pensat que el club està per sobre de
Més informació

Carta oberta a les meves jugadores

Sofà de casa. Després de dinar.  Estona de relax. Quatre dies intensos.  Venia d’una setmana difícil en què se m'havien acumulat diversitat de situacions complicades. No sabia com respondria. Volia ser-hi. No em podia permetre deixar-vos tirades davant d’un repte pel que hem lluitat al llarg de més de dos mesos. Tres partits que s'havien de guanyar, si voliem jugar amb els millors de Catalunya a la segona fase.  Heu estat a l'alçada del que ens requeria el moment.  Hem guanyat els tres partits. Totes heu sumat.  No era fàcil. Les cares i els gestos que heu transmès durant els partits no es poden descriure.  Felicitat, orgull de pertinença, satisfacció… Les que heu mantingut el compromìs amb el club, amb l'equip i amb les companyes heu fet un pas endavant. Heu d’estar orgulloses. Aquest són els moments, en el sí d’un equip, que no es poden explicar.  Només es viuen. Un equip és quelcom més que la suma de jugadores. Una s’enfada perquè juga poc; una altra, perquè no li su
Més informació

Aturada i...compromís

Aturada. M’agrada la paraula. M’agrada el concepte. Però no m’agrada quan és obligada. I aquesta vegada m’han obligat a fer-la. El metge ha estat dràstic: "una setmana de desconnexió". La feina que faig (potser millor dit, les feines) demana un detall, un concepte, que no sempre pots controlar: la dependència. Treballar amb adolescents comporta, també, treballar, indirectament, amb les seves famílies i, per tant, amb la relació que s'estableix entre l'adolescent i la seva família. I tu, com a entrenador (i professor), reps i vius allò que porten dins. Algú dirà que l'adolescent i la família també reben el que transmet l'entrenador (i/o professor)... I és cert, però hi ha un petit matís: l'entrenador ho multiplica per 20 i el professor per 100... Fa més de 40 anys que m’hi dedico i gairebé sempre he pogut controlar aquesta dependència.  De fet, és tan sols la segona vegada (la primera va ser la temporada 94-95) en què el fet de no controlar la dependència m
Més informació