Records, present i futur...

Tancar els ulls i recordar.

Alguns en diuen nostàlgia.

D'altres, simplement, en diuen record.

No es tracta de fer bona aquella frase de

"cualquiera tiempo pasado fue mejor", però sí que es tracta de refermar que som la suma d'allò que hem viscut.

Recordar és saber qui som i d'on  venim; és fer un exercici de tenir presents aquells amb qui hem compartit moments que, sumats, expliquen d'alguna manera qui som.

Avui parlàvem a tutoria, amb els alumnes de 3r d'ESO, de construir el futur. En definitiva intentava que visualitzessin que ser conscients que allò que pensin i facin, que aquells amb qui comparteixin, que aquelles decisions que prenguin i que aquelles frustracions i encerts que tinguin, acabaran marcant qui seran d'aquí uns anys.

No recordo haver tractat, a la meva adolescència, aquests temes i reflexions a l'aula…

Per això m'agrada fer de profe. 

Per això m'agrada "perdre el temps" divagant, saltant-me el currículum, per tal que  prenguin consciència d'allò que és transcendent per llaurar el seu futur.

Avui han sortit a classe el Jaume i el David. I he recordat també el J. Carles i els meus pares. 

També la meva adolescència i algunes de les meves decisions...

En definitiva, penso que compartir amb els meus alumnes qui soc, per tal que vegin que el profe no és un bitxo rar, els ajuda a tenir una visió diferent de què vol dir anar a cole per créixer i construir-se.

No sé si me'n surto, però sí que puc assegurar que em fa sentir bé; em fa sentir viu.

I, al final, això és el que compta.