Molts anys en una estona...

18.50h. 

Toco el timbre. 

Bona tarda!!

L'Esteve obre i entro.

El Sergi, el Micky i el Pepe ja hi són.

Abraçades, com no pot ser d'una altra manera.

Complicitat. Feia uns 20 anys que no veia al Sergi. Ens posem al dia. Sembla que no hagin passat els anys. Mentre xerrem, el "veig" amb la "chupa" negra damunt de la moto. 

Recordem, amb el Micky, les "sessions d'estudi" a Mestres Villà o a Sant Felip.

Primeres anècdotes mentre ens posem al dia. L'Esteve és un amfitrió excellent. Tot flueix. Tot és fàcil.

Tenim un record pels que ja no hi són. En comptem molts. Massa. Tristament, llei de vida.

Arriben el Ramon, el Toni i el Xavi. Més abraçades. I més posar-nos al dia i més anècdotes.

20.45h.

Toca marxar. 

La resta ens esperen al port.

Quan arribem, ja hi són pràcticament tots.

Més abraçades. Sinceres. Els ulls se'ns il·luminen. Cada abraçada porta molts records.

Seiem. I seguim xerrant. I seguim rient. I seguim recordant.

És curiós veure com, havent estat al mateix col·legi, a les mateixes aules i amb els mateixos professors, les vivències i els records no són iguals.

Al final, allò que viu cadascú és seu.

El menjar simplement correcte, però era l'excusa per retrobar-nos. Molta conya. N'hi ha que no han perdut el seu tarannà divertit i s'agraeix.

Ens fem grans. Poc alcohol. Fa 20 anys feiem copeta. Ara som un punt més responsables o estem una mica més fotuts…

Injecció o Tintoré? 

El Xavi diu que la injecció és perillosa i el Sergi ens dona la clau.

És la gran qüestió a debatre…

Tot molt divertit. Com no pot ser d'una altra manera.

Llàstima de taula tan llarga que, inevitablement, fa que no puguis xerrar amb tots.

De cop, el Micky demana atenció. Ens ha de "renyar". No hem fet els deures. 

Bé, alguns sí. 

Premis i més somriures.

Gràcies, Micky per una organització impecable. Es nota que gaudeixes. I nosaltres, amb tu.

Això s'acaba i toca fer la foto. Un record més.

Abraçades amb la promesa del següent.

No hi érem tots. Llàstima. Però els que hi érem vam gaudir.

Gràcies per ser-hi. Ahir ens vam sentir més joves…

Comentaris

  1. Anònim20 de novembre del 2022, a les 3:32

    No podia ser un escrit més encertat. Gràcies Oriol

    ResponElimina
  2. Oriol Villà20 de novembre del 2022, a les 5:55

    Gràcies a tu...

    ResponElimina
  3. Anònim20 de novembre del 2022, a les 6:20

    Molt bé rei! Gran comunicador

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oriol Villà20 de novembre del 2022, a les 9:32

      Fem el que podem...però aquest era molt fàcil. Sortia de dins

      Elimina
  4. Anònim20 de novembre del 2022, a les 9:00

    Emotiu com tots els que escrius, aquest molt especial per un gran grup d'amics que ho segueixen sent!!!

    ResponElimina
  5. Anònim21 de novembre del 2022, a les 1:32

    Oriol, que bien lo has descrito, mezcla de alegría y emociones. Cuando vuelvo a mi tierra siempre me emociona, pero veros a todos, y trasladarme a mi infancia es aun mas emocionante. Tenemos la suerte de tener al gran MIcky que hace todo esto posible. Ganas de veros de nuevo!!!! No se escribir en catalan.....perdonarme, pero aquí en Madrid se usa poco y desde el 1991, pues es lo que hay.

    ResponElimina
  6. Oriol Villà21 de novembre del 2022, a les 4:14

    Gràcies, Sergi. Bones paraules. Plenament d'acord amb tu. I molt content d'haver pogut compartir aquesta vetllada al teu costat. Una forta abraçads

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Gràcies, UEM. Fins sempre

Avui toca acomiadar-me de la UEM. Decisió gens fàcil. És la tercera etapa que tanco en aquest club. Puc dir que, al costat de El Masnou Basquetbol, és el meu club. Sí, dic adéu al club al final d’aquesta temporada.  Dic adéu a 6 anys de feina intensa i de reptes assolits... i no assolits. Pensava retirar-me aquí, però circumstàncies especials fan que no sigui així.  Vaig arribar el juny del 2017 per iniciar aquesta tercera etapa de la mà de l'Adrià Castejón, Dani Vico i Jesús Murat sota la presidència d’en Joan Ventura.  Van confiar en mi per formar part de l'estructura femenina. Gràcies a tots per l’oportunitat. Des de llavors, el club ha anat canviant. Ha crescut i s’ha professionalitzat més. De la mà d’en Joan Pi i del Dani Poza, ajudats per molts col·laboradors a l'ombra, ha fet aquest pas endavant. He estat molt a gust aquestes 6 temporades, però, ara, després d’una profunda reflexió, he cregut que era el moment de marxar. Sempre he pensat que el club està per sobre de
Més informació

Carta oberta a les meves jugadores

Sofà de casa. Després de dinar.  Estona de relax. Quatre dies intensos.  Venia d’una setmana difícil en què se m'havien acumulat diversitat de situacions complicades. No sabia com respondria. Volia ser-hi. No em podia permetre deixar-vos tirades davant d’un repte pel que hem lluitat al llarg de més de dos mesos. Tres partits que s'havien de guanyar, si voliem jugar amb els millors de Catalunya a la segona fase.  Heu estat a l'alçada del que ens requeria el moment.  Hem guanyat els tres partits. Totes heu sumat.  No era fàcil. Les cares i els gestos que heu transmès durant els partits no es poden descriure.  Felicitat, orgull de pertinença, satisfacció… Les que heu mantingut el compromìs amb el club, amb l'equip i amb les companyes heu fet un pas endavant. Heu d’estar orgulloses. Aquest són els moments, en el sí d’un equip, que no es poden explicar.  Només es viuen. Un equip és quelcom més que la suma de jugadores. Una s’enfada perquè juga poc; una altra, perquè no li su
Més informació

Aturada i...compromís

Aturada. M’agrada la paraula. M’agrada el concepte. Però no m’agrada quan és obligada. I aquesta vegada m’han obligat a fer-la. El metge ha estat dràstic: "una setmana de desconnexió". La feina que faig (potser millor dit, les feines) demana un detall, un concepte, que no sempre pots controlar: la dependència. Treballar amb adolescents comporta, també, treballar, indirectament, amb les seves famílies i, per tant, amb la relació que s'estableix entre l'adolescent i la seva família. I tu, com a entrenador (i professor), reps i vius allò que porten dins. Algú dirà que l'adolescent i la família també reben el que transmet l'entrenador (i/o professor)... I és cert, però hi ha un petit matís: l'entrenador ho multiplica per 20 i el professor per 100... Fa més de 40 anys que m’hi dedico i gairebé sempre he pogut controlar aquesta dependència.  De fet, és tan sols la segona vegada (la primera va ser la temporada 94-95) en què el fet de no controlar la dependència m
Més informació