Educar versus adoctrinar

Avui llegia un tuit que deia que els professors tan sols adoctrinem.

Hi ha una cosa molt certa en el dia a dia de les persones: la mala utilització del llenguatge.

La poca lectura, sumada al poc interès i curiositat a l’hora de parlar i escriure bé estan a l’ordre del dia.

Confondre educar amb adoctrinar seria un exemple molt clar d’aquesta mala utilització del llenguatge.

Quan algú em diu que a classe s'adoctrina em venen dues idees al cap.

La primera seria que s’està insultant la capacitat de l’alumne a l’hora de raonar, de preguntar o d'indagar. Sempre he pensat que un no pot ser adoctrinat quan té un mínim de llibertat, de cultura i de criteri.

La segona idea que em ve al cap és que, segurament, la persona que m’acusa a mi d’adoctrinar és perquè possiblement ella intenta inculcar algun pensament com a únic vàlid, i pensa que els altres fem el mateix.

Quan poso “damunt de la taula” un concepte històric, polític, ètic o d’actualitat a l’aula, sempre deixo anar una coletilla: “mai us cregueu res del que us dic: pregunteu, indagueu i qüestioneu, però, per sobre de tot, busqueu arguments que us ajudin a defensar qualsevol idea que tingueu”.

Adoctrinar seria ben bé el contrari, és a dir, intentar negar l'esperit crític de l’alumne.

Per contra, fomentar el debat, l’argumentació i el raonament a l’aula mai pot ser adoctrinament. 

Jo ho anomeno educació.

I és el que he intentat els últims 40 anys de vocació davant dels meus alumnes.

El problema ve quan l’alumne no vol o no pot seguir aquesta línia perquè li suposa una dedicació, un esforç, massa gran i ja li està bé allò que li diuen.

Aquest és el gran objectiu del totalitarisme: que la persona no raoni i digui sí a tot.