2023

Acaba l’any.

Un any més.

Cada dia passen més ràpid?

O només és una sensació meva?

Any especial.

Toca fer balanç.

He tingut una mica de tot…

Curs especial. 

Últim en què soc tutor. 

Des de setembre ja m’he convertit en profe ‘normal”. 

Curiós perquè ho desitjava (volia baixar el meu llistó de tensió i responsabilitat després de 35 anys), però, en certa manera, ho trobo a faltar: he perdut un espai de reflexió.

Serà l’últim com a profe? 

Veurem.

Què dir del bàsquet  

Podem definir-lo com a curiós?

Juny va ser un mes especial. 

El cadet A eliminat. Interessant veure com no vaig tenir prou mà per dirigir un grup de jugadores que no vaig aconseguir que es convertís en un equip. Poques vegades m’ha passat al llarg de la meva carrera. Quan les veig, ara que ja no les entreno, sento una barrera difícil de traspassar.

En canvi les de primer any varen fer una temporada espectacular…

Misteris de l’esport.

El bàsquet et dona i et treu. 

Relacions, moments, resultats, evolucions, sensacions… 

Mai mirar portes afora.

Responsabilitat meva.

Al final, som la suma de moments i situacions bons i no tan bons.

I després, arriba Angola.

Aquest any 2023 que acabem el podríem anomenar l’any d’Àfrica perquè ja és casualitat que tres dels 5 germans hi haguem anat a passar-hi les nostres “aventures”.

Documentals, pel·lícules o lectures ens acosten sovint a aquest impressionant continent, però palpar la realitat del seu dia a dia en què es barregen la misèria i l'alegria a parts iguals et fan adonar de la inmensa distància que ens separa d’ells.

Pensem que necessitem tant per ser feliços!

No ens adonem que la felicitat està en allò que és senzill. 

Un somriure, una conversa, una imatge, una mirada...

En el meu cas, viure 40 dies un projecte engrescador, i complex al mateix temps, ha suposat una experiència diguem que especial. 

Conèixer realitats noves, un bàsquet diferent, persones amb tarannàs molt allunyats dels que ens rodegen en el nostre món suposadament avançat, i tot a un ritme especialment pausat.

Mirar per la finestra de l’autobús amb què ens movíem per Benguela em va portar a una nova dimensió que en el nostre “meravellós” món occidental difícilment percebem.

El diari en què vaig plasmar el meu dia a dia (i que està al meu blog) mostra allò que vaig viure i sentir…i que m’acompanyarà mentre visqui.

Saber valorar el que tenim es converteix en quelcom més que necessari, i ens permet, si ens queda quelcom de sensibilitat i empatia, fer-ne la reflexió pertinent.

De sobte, tornes a la teva realitat i t’adones com n’és de difícil mantenir tot allò que t’havies proposat en aquelles estones en què ho veies tot meridianament clar. 

I comproves que, malgrat penses que ho tens tot “controlat”, el cos t’avisa i et diu que t’aturis. 

Potser toca constatar que no som capaços de veure més enllà d’allò que fem en el nostre estressant dia a dia i que, abans de rebre avisos d’aquest tipus, hauríem de tenir una mirada més profunda cap al nostre interior per preveure i actuar abans que tot es faci massa gran.

N’aprendrem?

O farem bona la dita de “l’home acostuma a ensopegar en la mateixa pedra”?

En qualsevol cas, aixeco la vista i veig un món i unes persones per les qual val la pena lluitar i avançar. 

I em torno a aixecar i segueixo caminant…

Hi ha un munt de coses a fer. 

Som-hi!!