Gestionem bé?

14.50 hores.

Torno de dinar, entro a l’escola i em trobo els pares d'una exalumna.

Els pregunto per ella.

”Et recorda molt, i surts guanyant en la  comparació amb el profe actual. Troba a faltar les reflexions i debats a classe… i les converses del pati”

M’alegra el dia i em fa feliç.

Malauradament, no sempre et reconeixen la feina.

I em fa reflexionar. 

Com pot ser que arribis de tan diferent manera a cada persona? 

Es qüestió d’educació familiar? 

O de la personalitat de cadascú? 

Potser d’ambdues?

40 anys de classes i 40 anys entrenant donen per conèixer gran quantitat de perfils de persones en un moment complicat de les seves vides. 

Un moment gens fàcil de gestionar.

Hormones disparades, descoberta de sensacions i mons nous, ganes de discutir-ho tot… 

Es necessita una habilitat especial. 

La tinc? 

L’he tingut?

Són diferents els adolescents d’avui en dia? 

Estem, avui, en un món en què tenir un mòbil et dona accés a opinar /queixar-te sense un coneixement prou complert, obrint la teva opinió de forma exponencial, normalment per manifestar allò que no t’agrada.

Ens podem plantejar si allò que escrivim intenta fer mal, qüestionar o sobreprotegir? O si escrivim per ajudar l'adolescent a superar moments difícils, per “endurir-los” de cara a situacions negatives que es trobaran o per ajudar-los a gestionar complexitats?

Potser ens cal (em cal) rellegir allò que escrivim (escric) per ser-ne conscients.

Per tant, els fa mal aquesta tecnologia i sobreprotecció?

La podem usar per construir en positiu?

Toleren la frustració d'alguna cosa que no passa com voldrien?

El meu ajudant, un bon dia, va decidir que no volia whatsapp. 

I, curiosament, “sobreviu”...

N’hi ha molts que tenen twitter tan sols per llegir o, màxim, per retuitejar allò que els agrada…

Jo prefereixo “despullar-me”. Crec que em fa bé…malgrat rebo missatges o respostes que no m’agraden.

Llei de vida

15.00h. 

Pujo a classe. Autoestima pujada.

Ssber que he posat un granet de sorra en positiu ajuda a donar valor a allò que faig.

De tant en tant, quedo per fer un cafè amb exalumnes o rebo algun correu electrònic amb demanda d’ajut/consell o, simplement, per comentar-me com els va tot.

En el món frenètic d'avui en dia, és un gran què el fet que aquests joves tinguin una estona per parar la seva activitat I voler petar la xerradeta o escriure unes paraules.

Acabo…

Vivim massa condicionats pels elogis i/o les crítiques?

Inevitable?

Cal saber-ho portar.

Reflexions en veu alta. 

Escriure m’ajuda a fer aquestes reflexions.

Tot tan complicant… 

Sempre apassionant… 

Seguirem.