Després de tres mesos...

24 hores després.

Llegeixo un tuit amb una foto en què s'hi veuen tres trofeus.

Miro enrere.

Tres mesos amb moments realment difícils i complicats. 

Fins i tot, havent de fer una aturada.

Crítiques al temps de joc o a determinades idees i/o exigències. 

Alguna jugadora que baixa del tren. 

Però treballen molt i vull pensar que creuen en allò que fan.

Dubtes? 

Pocs. 

Consciència tranquil·la. 

Cada dia repasso mentalment el que he fet i el que proposo al grup i a les jugadores.

Intento canviar allò que no m’agrada o que potser no faig/fem prou bé.

Errors?

Molts. Segur.

La idea sempre és analitzar-los i aprendre d’ells.

Bitxo rar? També segur…

Crec en les meves jugadores. 

Soc molt conscient de les seves limitacions. 

Més que ningú. 

Però no renuncio a fer-les treballar per millorar.

Quan analitzo les seves limitacions, tinc dues idees clares: exigir-los per tal que cada dia tinguin més recursos; i amagar les seves mancances dins d’un joc global i equilibrat.

És el bàsquet que sempre m’ha agradat i en el que sempre he cregut.

I, de vegades, surt bé.

Després d’una primera fase difícil, estic orgullós d’haver ajudat als dos grups a aconseguir el primer gran repte col·lectiu de la temporada: estar entre els 8 millors a la segona fase de Preferent.

I, pel camí, m’he trobat un premi que em fa especial il·lusió: una jugadora, que l’any passat tenia un protagonisme secundari al seu equip, ha aconseguit, en un torneig de molt prestigi com el de Gúdar-Javalambre, ser MVP a dos partits consecutius i màxima anotadora del torneig. Immensa felicitat per ella perquè ha patit i ha lluitat molt.

Però no ens aturarem.

Ara toca un repte nou col·lectiu: la Final 4. 

Difícil, molt difícil, davant d’equips molt potents…

Ara bé, per damunt de tot, no oerdrem de vista el doble objectiu principal: seguirem amb la “guerra diària” de fer-les créixer individualment i aconseguir jugar cada dia millor com equip.

Gens fàcil.

Però, amb un equip tècnic amb Jose, Xavi i Pola, es veu tot amb millors ulls.

Som-hi

Comentaris

  1. Anònim18 de desembre del 2023, a les 21:46

    felicitats a gaudir de la segona volta

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oriol Villà18 de desembre del 2023, a les 21:50

      Treballar, treballar i treballar gaudint del camí.
      Gràcies!🏀

      Elimina
  2. Anònim18 de desembre del 2023, a les 22:37

    Segur que ho aconseguirem!!
    Gracies per confiar en elles, i ha seguir treballant per fer -les creixer com equip, segur que lluitaran per ser a la final a 4.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oriol Villà21 de desembre del 2023, a les 22:50

      Que treballarem no hi ha cap dubte. A partir d'aquí la competició posarà a cadascú al seu lloc...

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Gràcies, UEM. Fins sempre

Avui toca acomiadar-me de la UEM. Decisió gens fàcil. És la tercera etapa que tanco en aquest club. Puc dir que, al costat de El Masnou Basquetbol, és el meu club. Sí, dic adéu al club al final d’aquesta temporada.  Dic adéu a 6 anys de feina intensa i de reptes assolits... i no assolits. Pensava retirar-me aquí, però circumstàncies especials fan que no sigui així.  Vaig arribar el juny del 2017 per iniciar aquesta tercera etapa de la mà de l'Adrià Castejón, Dani Vico i Jesús Murat sota la presidència d’en Joan Ventura.  Van confiar en mi per formar part de l'estructura femenina. Gràcies a tots per l’oportunitat. Des de llavors, el club ha anat canviant. Ha crescut i s’ha professionalitzat més. De la mà d’en Joan Pi i del Dani Poza, ajudats per molts col·laboradors a l'ombra, ha fet aquest pas endavant. He estat molt a gust aquestes 6 temporades, però, ara, després d’una profunda reflexió, he cregut que era el moment de marxar. Sempre he pensat que el club està per sobre de
Més informació

Carta oberta a les meves jugadores

Sofà de casa. Després de dinar.  Estona de relax. Quatre dies intensos.  Venia d’una setmana difícil en què se m'havien acumulat diversitat de situacions complicades. No sabia com respondria. Volia ser-hi. No em podia permetre deixar-vos tirades davant d’un repte pel que hem lluitat al llarg de més de dos mesos. Tres partits que s'havien de guanyar, si voliem jugar amb els millors de Catalunya a la segona fase.  Heu estat a l'alçada del que ens requeria el moment.  Hem guanyat els tres partits. Totes heu sumat.  No era fàcil. Les cares i els gestos que heu transmès durant els partits no es poden descriure.  Felicitat, orgull de pertinença, satisfacció… Les que heu mantingut el compromìs amb el club, amb l'equip i amb les companyes heu fet un pas endavant. Heu d’estar orgulloses. Aquest són els moments, en el sí d’un equip, que no es poden explicar.  Només es viuen. Un equip és quelcom més que la suma de jugadores. Una s’enfada perquè juga poc; una altra, perquè no li su
Més informació

Aturada i...compromís

Aturada. M’agrada la paraula. M’agrada el concepte. Però no m’agrada quan és obligada. I aquesta vegada m’han obligat a fer-la. El metge ha estat dràstic: "una setmana de desconnexió". La feina que faig (potser millor dit, les feines) demana un detall, un concepte, que no sempre pots controlar: la dependència. Treballar amb adolescents comporta, també, treballar, indirectament, amb les seves famílies i, per tant, amb la relació que s'estableix entre l'adolescent i la seva família. I tu, com a entrenador (i professor), reps i vius allò que porten dins. Algú dirà que l'adolescent i la família també reben el que transmet l'entrenador (i/o professor)... I és cert, però hi ha un petit matís: l'entrenador ho multiplica per 20 i el professor per 100... Fa més de 40 anys que m’hi dedico i gairebé sempre he pogut controlar aquesta dependència.  De fet, és tan sols la segona vegada (la primera va ser la temporada 94-95) en què el fet de no controlar la dependència m
Més informació