Una mica de tot

Ferran ha deixat el Barça.  Després d’una temporada complicada i d’un estiu convuls, ha decidit forçar la seva sortida  No sé si Flick volia la seva marxa, però crec, sincerament, que no. Però aquestes línies no pretenen parlar d’això. Ferran és un jugador discutit i crec que ell no ha fet res per evitar-ho. Dit això, em sorprèn les anàlisis que es fan de Ferran i de molts altres jugadors. Es fan valoracions externes dels jugadors sense tenir present, d’entrada, dos aspectes que crec que són cabdals.  D’una banda, crec que no es té en compte el procés evolutiu de cada jugador i què se li demana des de la direcció esportiva i, d’altra banda, el context on juga cada jugador. M’explico. Un entrenador sap (o hauria de saber) què necessita i vol de cada jugador. I això, sovint, no es veu des de fora, perquè falta informació.  Em puc equivocar, però crec que Flick valorava molt la feina de Ferran, tot i que, de ben segur, es posava dels nervis quan fallava ocasions manifes...

Comença una nova temporada per a un munt d’equips i esportistes. I, com cada temporada, aquesta també genera il·lusions i reptes que, en alguns casos, es veuran recompensats i, en molts d’altres, quedaran diluïts. És el preu que comporta qualsevol activitat que porta implícita expectatives. Però, quan parlem de reptes i il·lusions, cal diferenciar de què parlem, perquè no és el mateix parlar d’un equip professional en què es mouen molts diners, d’un equip amateur que juga per passar-ho bé, d’un equip de formació en una lliga competitiva amb reptes de resultats importants o d’un equip de formació amb expectatives molt menys ambicioses. I, si hem parlat d’equips, també ho hem de tenir present en els jugadors,  els quals també podrien distingir les mateixes (o similars) categories esmentades per als equips. Cal ser, però, molt curós a l’hora de posar reptes i/o objectius perquè ens podem passar de frenada i que siguin impossibles d’assolir o posar-los tan senzills que no representi ma...

Ahir nit, a la platja de La Caleta a S. Vicenç de Montalt, actuava Sopa de Cabra en el marc de la gira de 40 anys de la banda. Vaig gaudir molt del concert. Feia molts anys que no els veia en directe. En ple concert, van presentar una cançó del 2002 (“Seguirem somiant”) que havien escrit en honor de Joan Cardona, el seu guitarrista, mort de càncer ara fa 24 anys. El missatge d'en Gerard Quintana va ser molt clar: tots tenim algú que ja no hi és i que ens segueix “visitant” en el nostre dia a dia. A cadascun d’ells va dedicada aquesta cançó. I vaig pensar en el meu “amic” J. Carles, que ens va deixar ja fa massa temps. I hi vaig pensar perquè dilluns començo la meva temporada número 44 consecutiva com entrenador i, com he fet en cadascuna d’elles, “segueixo somiant” i segueixo lluitant en allò i per allò en què crec. I aquest sempre va ser un somni que compartíem en Jota i jo temporada rere temporada. Ha estat un estiu de molta reflexió, de molta lectura i de molta introspecció que ...