Va per tu, Elena

17.20 de la tarda. Arribant a Mataró.

Sona el telèfon. 

És el Manel.

Alguna cosa passa perquè no m’acostuma a trucar.

Em deixa grogui.

“Saps alguna cosa de l’Elena Baena?”

“No. Per què?”.

“Ha mort”

“Com?”

Em quedo parat i molt trist.

Maleït càncer.

Penjo.

Tan sols 53 anys. 

Injust. 

Sí. 

Llei de vida.

Quan he arribat a casa, he anat directe als meus àlbums de bàsquet…

La ment em va a tota velocitat.

Els records es disparen fins el setembre del 85.

L’Elena, aquell final d’estiu, amb 15 anys, fitxava pel juvenil del Natural Cusí el Masnou.

Vaig tenir la sort d’entrenar-la fins la temporada 87-88 a el Masnou Basquetbol i, posteriorment, dues temporades al sènior del CB. Mataró.

No em puc creure que hagi mort.

Cert que feia potser 20 anys que no la veia, però era d’aquelles persones especials que et trobes a la vida.

Senzilla, bona noia, molt seriosa en el seu treball diari i excel·lent companya.

D’aquelles jugadores que qualsevol entrenador vol al seu equip.

No era cap estrella. 

Recordo que tenia els seus somnis com a jugadora. 

Volia arribar a dalt de tot.

I per a això, per aconseguir-ho, tenia una ètica d’entrenament que era un exemple per a tothom.

Recordo que era dura defensant, sempre al límit de la falta. Ningú volia que la defensés… 

Bona, però no excel·lent, tiradora, excepte en els tirs lliures. Aquí sí que era totalment fiable.

No era ràpida de moviments, però ho soplia amb una bona posició a pista.

Des del seu 1.78 es va convertir en un bon 3 per arribar al que era abans la Primera Divisió B. 

Era el seu sostre i hi va jugar perquè era el seu gran repte.

Un exemple de tenacitat que trobo a faltar en moltes jugadores d’avui en dia.

Recordo que el J. Carles sempre em preguntava per què jugava tants minuts.

I era cert. 

La tenia molt a pista.

Per què?

És un dels misteris de l’entrenador.

Tenim jugadores que ens donen un punt de confiança, de tranquil·litat, de seguretat. 

I l’Elena m’ho donava.

Tanco els ulls i “veig” el seu somriure tímid; “escolto” la seva veu aguda…i, al mateix temps, la seva mirada de determinació.

No em puc creure que ens hagi deixat.

Havia d’escriure…

Era la millor manera de recordar una persona especial.

No era la millor, ni la més ràpida. 

No era protagonista. 

En fi, no destacava.

Era, simplement, l’Elena. 

I així la recordo.

Descansa en pau.

Una abraçada i un petó allà on siguis.