Satisfacció versus tristesa

Avui m'he despertat escoltant aquesta un video del Pep Marí en què enfrontava el talent amb el caràcter.

I es mostrava partidari del caràcter per sobre del talent.

Quanta raó té en el que explica!

M'entristeix molt, com a entrenador, quan no soc capaç de fer veure a la jugadora la importància del caràcter i la mentalitat en seu dia a dia. 

És molt possible que una part important sigui responsabilitat meva pel fet de no trobar la tecla que la jugadora necessitaria per poder desenvolupar aquest caràcter i mentalitat tan necessaris per arribar a donar el seu 100% en allò que està fent.

Massa sovint, quan deixo d'entrenar aquesta jugadora, veig que, en la següent dinàmica, no aconsegueix canviar allò jo que intentava fer-li veure.

Llavors em venen dos pensaments. El primer (que no m'agrada tenir, però soc humà) es resumeix en aquesta frase: "malauradament tenia raó".

No m’agrada tenir raó en aquest tipus de pensament perquè, quan entreno, sempre vull l’explosió de la jugadora, el seu creixement i la seva satisfacció en veure que la seva progressió va pel bon camí.

I el segon pensament que em ve al cap és de tristesa, perquè no ha aconseguit evolucionar com ella hagués volgut, i perquè m'hagués agradat ser jo l'equivocat.

Però, per sort, també passa el contrari.

Sovint veus que hi ha jugadores que, gràcies al seu caràcter i mentalitat, i també a un entorn que les ajuda molt, segueixen un camí ascendent.

Ahir a la nit, em vaig emportar una d'aquestes alegries...

Abans d’anar a dormir, vaig estar mirant, com faig cada jornada, els números de les jugadores que ja no entreno i vaig poder-ho constatar.

I és que, quan una jugadora segueix evolucionant i juga millor amb altres entrenadors que quan jo l’entrenava, m'alegro profundament per ella i, al mateix temps, tinc la satisfacció de pensar que potser l'he ajudat en el seu camí, encara que sigui només una miqueta…

Sota el meu punt de vista, aquest és el millor regal que pot tenir un entrenador…