"Mano a mano" amb l'Aina.

 La Míriam és fora tot el cap de setmana.

La Núria es queda a dormir a casa de l’àvia. Ha de canviar roba de Reis…

L’Aina em diu: “Papa, jo vinc amb tu”.

L’Aina fa 6 anys que juga i li encanta veure partits. S’hi fixa. Crec que entén el joc i li agrada tenir opinió i preguntar.

La Núria va començar amb la pandèmia, per tant va començar malament. Li encanta jugar, però no li agrada veure partits.

Mateixos pares, mateixa educació, dos mons diferents. Curiós, no?

L’Aina em comenta el partit del cadet B i el del cadet A. I després es permet el luxe de dir la seva veient el cadet masculí preferent

Té clar com ha jugat cada jugadora.

Normalment l’encerta. 

Me l’escolto.

I és curiós perquè normalment opina, no tant sobre l’encert sinó sobre com han estat a la pista. 

Opina sobre la mentalitat, sobre sensacions.

Potser perquè sap com penso jo?

És possible.

Per això me l’escolto.

Però, tot i tenir clar qui ho aconsegueix i qui no, ella no és capaç d'aplicar-ho.

Curiós.

I aquí hi ha ve motiu de l’escrit…

Com aconseguir que un jugador (una persona) desenvolupi allò que té dins seu?

M'entristeix profundament no saber ajudar qui vol, qui té condicions, però no sap com arribar a desenvolupar allò que se li proposa.

Frustració.

Sí. Sento frustració. 

Però em dec a l’equip per sobre del jugsdor.

Potser per això faíg entrenaments de tecnificació. Potser vull ajudar individualment qui té ganes d'avançar.

Però realment l’entrenador ho pot canviar?

O el canvi ha de venir de l'interior del propi jugador?

No tinc resposta.

Em costa, cada dia més, tenir respostes.

Seguirem treballant. 

Mai faltarà això. 

Però amb l’objectiu d’aconseguir que l’equip creixi i que totes les jugadores aportin cada dia més.

Repte xulo.

Quan miro en perspectiva, m’adono que sovint el temps m’acaba donant la raó.

Però també m’adono que cada entrenador aconsegueix coses diferents amb els jugadors. Tret d'aquell jugador que avança amb qualsevol entrenador i en qualsevol dinàmica,  m’he trobat jugadors que troben més el seu camí amb alguns entrenadors que amb uns altres.

Per què?

Comunicació?

Confiança?

Recursos i dinàmiques diferents?

No ho sé.

Tan sols sé que veure les jugadores que ja he deixat em provoca sensacions contradictòries.

Per què algunes juguen millor que amb mi i d'altres no?

És bo?

És normal?

Tampoc ho sé.

El mon del bàsquet segueix sent meravellós… com la vida