Quarta jornada

Aquest matí llegia aquest tuit: "Ganar títulos en categorías formativas está muy bien, pero son como las metas volantes del ciclismo, dan puntos, pero no es el final de etapa, no es el objetivo.

La meta es llevar a nuestros jugadores a su mejor nivel técnico-táctico posible y, además, hacerlos mejores personas."

L'he copiat perquè m'ha semblat interessant. He pensat que valia la pena reflexionar-hi i connectar-lo amb la nostra realitat a Lleida.

Ho podia fer després d'una victòria que ens acostés a un títol o després d'una derrota que ens feia dir adéu al Campionat.

Malauradament ho faré des de la derrota.

Perdre no és fàcil, i és cert que educar en la derrota ha de ser un dels objectius que ens hem de posar com entrenadors.

Però és tan difícil!

Quan ha acabat el partit, he entrat al vestidor. Volia parlar amb les jugadores. Les he mirat i he pensat en com de gran és el vincle que el bàsquet acaba tenint amb aquells que el practiquen. Estaven desfetes. 

Difícil d'explicar què he sentit en veure-les tan enfonsades. M'ha sortit de l'ànima demanar disculpes per no haver-les ajudat més a aconseguir la victòria. Hi ha tantes decisions que has pres al llarg del partit que, una vegada acabat, és inevitable que et plantegis si les has encertat o no.

Tot tan complicat!!

Però, si hi ha una imatge que no em puc treure de sobre, es la de les jugadores lesionades que no han pogut participar.

Quanta impotència dins seu per no haver pogut gaudir del Campionat a pista…

Les lesions també formen, malauradament, part de l'esport.

Sí. Petits, i no tan petits, detalls que un Campionat com aquest ensenyen a viure: esforç, frustració, companyonia units a perseverança, renúncia o resiliència

Valorar-los en la seva justa mesura, corregir-los  quan toqui i mantenir-los quan correspongui et fa ser millor persona.

Però que xulo és guanyar…