La vida en petit format?

Ahir, al torneig premini de S. Nicolau (per cert, enhorabona als organitzadors) em va passar una cosa entre curiosa i divertida. Sempre que vaig a tornejos com aquest en què hi ha tantíssims equips, em trobo, coses de l'edat, ex jugadores, o ex rivals, a les que em fa molta il.lusió saludar. Ahir (avui a la trobada de PDP) no va ser una excepció i, després de saludar-ne tres, el pare d'una de les  companyes de la meva filla em diu" deixa de donar petons a tantes noies". Em va fer riure i em va fer pensar.

De cop, em passen pel cap ràpidament tants moments dels meus anys d'entrenador!!!

I m'adono de tot el que he tingut el privilegi i plaer de viure.

I és que el bàsquet és com la vida en petit format.

Fa dos anys vaig decidir plasmar la meva vivència en un llibre en el que intento connectar les dues realitats: el bàsquet i "la vida normal".

Sí, passen paral·lelament, gairebé sense adonar-te'n i tenen tantes coses en comú!

Aquest estiu, no ho vull demorar més, espero tancar ja les últimes pàgines. 40 anys donen per molt i, quan miro enrere, em sento un privilegiat.