Gràcies, Laia

Estiu 91 o 92.  S. Fruitós. 

Comença un nou campus de tecnificació de la FCBQ, amb l'Emili i els Joans. 

És ja el meu segon o tercer campus de tecnificació de seleccions. Arriben les nenes i fem el primer entrenament per distribuir les players en grups de treball. Em crida l'atenció una nena desgarbada, esquerrana. 

Entre 100 nenes, per què em fixo en ella?

Molt senzill. És diferent.

Això, de vegades passa. De tant en tant, molt de tant en tant…

Porto uns quants anys fent, o intentant fer, bàsquet i quan et topes amb un jugador especial, la concepció del joc canvia. 

He tingut el plaer de veure, i entrenar, molt bones jugadores, amb grans condicions físiques i tècniques, però no és el mateix. 

La Laia tenia quelcom que cridava l'atenció.

La vaig patir com a rival, fins que la Federació em va donar l'oportunitat, la temporada 93-94, de dirigir la Selecció Catalana cadet. Generació 78. Sí, ella és del 79, però s'hi va colar, lógicament.

Ara ja no era un campus de selecció infantil, ni tenir-la com a rival. Ara era el plaer de dirigir-la.

Era una bona selecció. 

Molt bones jugadores, però hi havia la Laia…

Van seguir passant els anys. 

Sempre com a rivals…

I vam tornar a coincidir. 

Jo era el responsable de la direcció tècnica del UB Barça i la Laia jugava al primer equip. Tenia 21 o 22 anys. La Carme Lluveras em feia portar els entrenaments de tècnica individual a la post temporada i ella era una de les que entrenava amb mi.

No recordo qui va ser, però, en un d'aquests entrenaments, em van dir una frase que em va quedar gravada: "A les jugadores "normals" els has d'ensenyar detalls tècnics per tal que millorin, però a la Laia no cal. Simplement has d'aconseguir que tregui allò que és dins seu."

I és cert. 

La Laia, quan té una pilota a les mans "inventa". De cop i volta, fa quelcom impensable. Les companyes no poden perdre la concentració. En qualsevol moment, es troben amb la pilota a les mans i no saben ni com ni quan els ha arribat, però saben de qui…

I ha seguit i seguit, i ha ajudat moltes jugadores i molts equips a créixer.

Ha guanyat molt... i també ha perdut.

És competitiva. I se li nota a a cara.

La seva carrera ha estat llarga i exitosa.

I, al final, com no pot ser d'altra manera, ha arribat el moment de dir adéu.

Pot semblar que la Laia és, simplement, una jugadora diferent o especial que ha tingut una llarga i exitosa carrera, però, no, la Laia és, i ha estat, quelcom més que una jugadora. La Laia és, també, una persona que, fora de pista, ha treballat per "cultivar-se". Sí. Ha tingut la possibilitat de viatjar i veure món amb el bàsquet, però ho ha aprofitat per créixer, madurar, interactuar, i, tot això, ha fet que sigui un plaer parlar amb ella, escoltar-la, observar-la... per poder comprovar que sí, que és una gran jugadora, però què la persona que hi al darrere és, com mínim, igual que la jugadora. I això és molt dir.

Sí, Laia.

Només em queda agrair-te tot el que has fet per al bàsquet, per a l'esport en general i per tot el que m'has aportat a mi.

Per tot això: GRÀCIES, LAIA