Preocupació versus ocupació

Ahir tenia una conversa amb una jugadora en què em manifestava la seva preocupació per un aspecte de l'equip.

Li vaig preguntar què sentia i em va respondre que li sabia greu el que passava, que veia que allò afectava l'equip, que la feia sentir-se angoixada… En definitiva estava preocupada!

Al preguntar-li què volia dir el concepte "preocupar-se" em va mirar amb cara estranya, com volent dir "què em pregunta aquest ara?".

Sí. Perquè preocupar-se ve de "pre" i "ocupar-se". Estic preocupat quan faig un diagnòstic de quelcom que no m'agrada. I aquí s'hauria d'acabar la preocupació. Ara ja sé què no m'agrada. 

Toca passar a la segona fase: "Ocupar-se".

Què faig? Què he de fer? Què vull fer? Què puc fer per tal que allò que he diagnosticat canviï?

Això justament és el que li vaig preguntar a la jugadora.

Crec que massa sovint ens quedem en la preocupació sense ocupar-nos realment, sense actuar. I també massa sovint esperem que algú ho resolgui o simplement que s'acabi solucionant sol.

I això no acostuma a passar.

Tots els equips del món passen per moments difícils; totes les persones vivim moments convulsos en què no saben què ens passa.

Actuar és clau.

De vegades no en sabem i, per tant, no fem res, alimentant així el problema.

Si sabem resoldre la situació per nosaltres mateixos perquè sabem tocar la tecla correcta, genial. Però si no ho sabem fer, necessitem fer visible el "problema" per tal que algú ens ajudi.

I aquí és quan és important el concepte equip.

Objectius molt concrets, fàcils d'avaluar que ens ajudin a veure on som i com anem millorant. Voluntat i hàbits per aconseguir assolir-los; i avaluació clara i honesta, sols o consensuada.

Si els objectius són compartits amb algú, adquireixen el format de compromís i queden d'alguna manera "segellats"

Fàcil no és. Però crec que la "pujada" es veu més fàcil d'abordar.

I la satisfacció interna d'aconseguir-ho no té preu…