Frustracions

Diumenge 21.15h.

Arribo a casa i em trobo la meva filla plorant amb un punt de frustració.

He sortit a les 7.30 del matí.

Primer, entrenament personal a les 7.45, i després, non stop, torneig a Lloret amb el cadet B en què ens hem proclamat campions.

Afegim-hi que ahir, vam tenir partit al camp de la Penya amb el cadet A en què ens van passar per sobre i vam perdre de 30.

En tots dos equips, situacions complicades (espero que no conflictives).

Enllaçant els tres conceptes (la meva filla i els meus dos equips) m'he "obligat" a escriure aquestes línies per endreçar les meves idees i conviccions.

En tots tres casos hi ha un component  de frustració en les jugadores. O han jugat poc o no els han sortit les coses bé o han rebut massa bronques o no s'han sentit formant part del seu equip per poc protagonisme en el joc. 

O, potser, de tot una mica.

Res de nou en el món de l'esport. Són conceptes que m'han perseguit al llarg dels 40 anys que porto entrenant.

Però ara s'hi afegeix un nou element: ho començo a rebre, patir, viure, com a pare.

Diumenge nit no hi ha manera de parlar amb la meva filla. Està tancada en banda: "no me la passen, l'entrenador ho veu, però no els diu res a les altres. En definitiva, no se sent prou útil a l'equip. I tot això després d'haver guanyat de 60...

Jo l'escolto i quan intento raonar amb ella, no puc. Està reventada d'un dia intens i no està receptiva. Tot i això, li dono tres "solucions" a pensar, que no vol o no sap escoltar. I se'n va a dormir.

Aquest matí, aprofitant el privilegi diari de portar-la a l'escola, li he repassat les tres "solucions".

Abans d'anar-hi, vull deixar clar que jugar a bàsquet (o fer qualsevol esport) t'ha de donar plaer i satisfacció; t'ha d'omplir; t'ha de fer sentir bé. 

Cert que tindràs moments difícils, però han de ser els menys.

És una elecció; mai, una obligació.

Ara bé, triar l'equip i el nivell de la competició és quelcom molt important perquè hi ha molts factors que hi intervenen.

Quan preguntes a un jugador (a una familia) si vol jugar al màxim nivell, competir amb els millors i gaudir d'experiències de Campionats, la resposta acostuma a ser un Sí molt clar.

Però, sovint, ni jugador ni família saben del tot que, darrere d'aquest "sí", hi ha una sèrie d'aspectes que són complicats d'assimilar i de preveure: canvis d'entrenadors, canvis físics, diferents nivells i moments d'aprenentatge, canvis en els rols, moments de frustracions, companys amb qui no t'acabaràs d'entendre, diferents tipus d'objectius i de mirades…

Saber enfocar això per part del jugador i tenir clar com acompanyar-lo com a família no és gens fàcil.

Cada jugador és un món i cada família ho viu com pot i vol.

A títol d'exemple, exposaré què li vaig dir ahir, i li he repetit avui, a la meva filla.

Abans de seguir, vull aclarir que estic parlant de bàsquet de base, però al màxim nivell (si no fos així el missatge no seria aquest).

Li he comentat que, sota el meu punt de vista, tenia tres maneres ("solucions") d'enfocar-ho (potser n'hi ha més…).

La primera seria que, si no està còmoda a l'equip i no es veu amb prou capacitat d'aguantar la temporada amb aquesta sensació, hauria de buscar un equip en què gaudeixi del seu esport malgrat perdi allò que li dona el seu equip actual.

La segona podria ser que, si ella no vol canviar d'equip, accepti la situació i aprengui a viure-la de la millor manera possible per poder gaudir de les experiències que li dona estar en aquest nivell.

La tercera és que, si no vol canviar d'equip i no vol acceptar la situació que viu, lluiti per canviar-la.

Li he dit que en tornarem a parlar després del cole perquè ella ho pugui reflexionar al llarg del dia.

Crec que sé la seva resposta: serà la tercera.

Però amb un matís: no sabrà com fer-ho; no tindrà eines; se li farà una muntanya enfrontar-se a la situació...

Aquí hi hem d'intervenir els pares. Crec que l'haurem de recolzar, d'acompanyar i donar-li eines.

I quines eines?

Difícil resposta. 

D'entrada, pautes d'actuació: aprendre a verbalitzar com se sent, tant al seu entrenador com a les seves companyes.

En segon lloc, fer-li entendre que en l'esport, igual que a l'escola o a casa, tindrà moments difícils que té "l'obligació" de superar.

En tercer lloc, ella ha de ser conscient que ha de canviar hàbits d'entrenament que, de ben segur, l'ajudaran a canviar perspectives tant seves com del seu entorn.

En quart lloc, ha d'aprendre a posar-se objectius molt concrets (l'haurem d'ajudar a revisar-los i a avaluar-los) que l'ajudaran a focalitzar i concentrar-se en allò que sap que no fa prou bé.

Tot això amb la finalitat que gaudeixi del seu esport.

I amb un afegit: li hem de saber fer veure quin és el seu nivell real ara mateix en relació a les companyes i a la competició. No s'hi val enganyar-la...

Tinc feina per davant…

Però és tan xulo l'objectiu que m'he posat….