T'acompanyo en el sentiment

Avui he llegit a twitter un tuit d'una persona que no conec.

No sé com m'ha arribat. Encara és un misteri per a mi el tema de les xarxes. Sóc del Segle XIX...

El cas és que parlava del condol.

I expressava com es va sentir al rebre el condol per la mort de la seva germana.

Ha fet un fil argumental en què explica la seva opinió de com s'ha de donar el condol sense "fer mal o incomodar" aquell que el rep i, com no podia ser d'altra manera, ha rebut per tot arreu.

Li han dit de tot. "Prepotent" podria ser la més suau…

Quan un s'expressa, i ho fa argumentant, em mereix un respecte. Potser no hi estaré d'acord, però com mínim ha donat explicacions, les seves explicacions des de la seva vivència.

Tenim la pell molt fina tots plegats i, sobretot, no hem estat educat per saber estar en les diferents situacions. Fem el que podem, volem o sabem.

I què hem de fer?

Què vol el familiar que ha tingut la pèrdua?

Abraçades, petons, preguntes, silencis, converses, plors?

Jo què sé!!

Fa uns quants anys, relativament pocs,  vaig adonar-me (digueu-me tonto)  del significat de l'expressió "t'acompanyo en el sentiment". Crec que ja en vaig parlar en un escrit fa uns mesos, però és que em sembla una frase meravellosa, però que, malauradament, en molts casos, no s'entén o no es porta a terme correctament.

Quantes vegades usem frases que hem après, però que no ens hem parat a interioritzar amb la profunditat que mereixen...

I aquesta és una d'elles.

Què es pot fer davant de la mort d'algú?

Simplement, acompanyar el familiar que queda, sigui germà, espòs, pare, fill o net.

Com?

En allò que vulgui i necessiti.

De vegades volem donar conversa i no cal. De vegades volem xerrar i no cal. De vegades volem preguntar i no cal.

Llavors recordem anècdotes i potser tampoc cal.

Però potser el que ho rep sí que ho vol.

Per això és tan profunda la frase.

Sí, "t'acompanyo en el sentiment" vol dir simplement això: soc aquí i t'acompanyaré com pugui i sàpiga en allò que vulguis i necessitis.

Ja fa anys que, de tant en tant, explico la frase als meus alumnes. Vull que entenguin el significat de tot allò que s'aniran trobant al llarg de la vida i acompanyar és quelcom que hem de saber fer i no sempre fem bé.

Crec que com més aviat es vagin parlant i treballant temes bàsics com la mort, el sexe, els criteris, la resiliència, els objectius i un llarg etc, farem persones més preparades per "ser" i no per "tenir".

Llàstima que, de vegades, ens molesti que ens diguin allò que no ens agrada escoltar.

Ment oberta i a seguir creixent...