Problemes en l'esport femení

He deixat passar uns dies. 

He intentat reflexionar una miqueta, i ara hi vull dir la meva.

Vaig quedar trasbalsat quan vaig llegir l'article del diari El País on es denunciaven conductes diguem-ne poc humanes i poc empàtiques del seleccionador espanyol de bàsquet femení, Lucas Mondelo, envers algunes jugadores de la selecció.

És bastant possible que les meves paraules molestin a més d'un, però crec que els mitjans que tenim per expressar-nos els hem d'utilitzar intentant sempre ser respetuosos i donant la cara.

És per això que en vull parlar.

Fa molts anys que soc entrenador i la majoria de la meva carrera l'he dedicat al bàsquet femení en totes les categories possibles, des d'infantil fins a Lliga Femenina 1. 

Al llarg de la meva carrera m'he trobat tot tipus de jugadors i d'entrenadors. I de tots he après, fins i tot, tal com molt bé em va dir una vegada la Carme Lluveras, allò que no s'ha de fer.

Barrejaré conceptes perquè el que està succeint em sembla d'una gran gravetat.

No escriuré a favor ni de les  jugadores ni del seleccionador. Simplement vull fer una reflexió que va més enllà de l'afer en qüestió.

Quan un alumne treu males notes sempre hi ha una sèrie de causes. 

Sí, és fàcil: estudia poc, no està atent a classe, no es concentra prou, el professor li té mania, el professor no explica bé o és massa exigent …

Segur que tot és cert.

Però, per què passa això? Com ho podem solucionar?

Cal anar a les arrels.

Doncs, en aquest tema, també cal anar a les arrels.

És evident, malgrat no tothom ho vol veure encara, vivim en una societat masclista. De fet la Història de la humanitat és bàsicament masclista.

Ho tenim tan arrelat que ni ens n'adonem.

Tots fem en algun moment comentaris masclistes o tenim pensaments masclistes.

Com eduquem els nostres infants?

Els fem conscients d'aquesta realitat?

Crec que no com caldria…

Malauradament, ho veig cada dia a classe.

Posem un exemple: l'esport.

Realment la noia està educada igual que el noi en l'àmbit esportiu? 

La meva experiència em diu que no.

Crec que a la jugadora se la protegeix massa. Se la percep més dèbil. I tinc molt clar que no ho és.

En tinc moltes d'anècdotes al respecte que ho il·lustrarien perfectament, però es faria massa llarg el text.

Un altre concepte que s'utilitza sovint és "com que no t'hi guanyaràs la vida no cal que entrenis tant ni t'hi esforcis tant"

A mesura que el nivell competitiu es fa més exigent, a la jugadora, evidentment, se li exigeix el mateix que al jugador: hi ha títols en joc, hi ha interessos econòmics, hi ha egos personals…

I entren en joc conceptes com el rendiment, la millora tècnica, la forma física, el pes, els minuts de joc, les victòries, les derrotes, els mitjans de comunicació, l'entorn o els representants.

Tot això fa que la jugadora comenci a sentir una pressió per a la que no està preparada.

Segur que la jugadora que es sent maltractada té raó i no seré jo qui la desmenteixi, però què ha passat aquí.

Qui en té la responsabilitat?

Sincerament, crec que no preparem les jugadores suficientment com perquè puguin assimilar aquesta exigència.

Hi ha jugadores que són capaces de sobreposar-se a tot o bé perquè tenen un caràcter especial o bé perquè hi posen els mitjans suficients per fer-ho (inverteixen en elles mateixes).

És responsabilitat dels que gestionem les situacions quan són jugadores de formació. Què els demanem, què els donem, què els exigim…

Al final la persona, la jugadora, és fruit del que se li inculca i del que assimila.

I això és responsabilitat de la família, dels entrenadors, de l'entorn que té en formació i del que ella vol i pot assimilar i assumir.

Gens fàcil tot plegat.

I, a l'altra banda, hi tenim l'entrenador.

Rep, com a mínim, les mateixes pressions que les jugadores amb una diferència: normalment les encaixa amb més soledat.

I quina és la reacció davant d'això.

Doncs exactament la mateixa que la de la jugadora, i aquesta dependrà de la seva formació i del seu caràcter.

Amb una diferència: té poder

I aquí tenim el problema.

Tots tenim pressió. Tots reaccionem com podem o sabem i, quan traiem les coses fora de context, esdevé el que ha passat.

Unes situacions concretes s'han descontextualitzat i aquí hi surt perdent tothom.

Però vull anar més enllà.

Estem en un moment especialment delicat pel que respecta a les reivindicacions per la igualtat de gènere, i tinc la sensació que això ha fet molt de mal.

No m'imagino aquest rebombori si la mateixa situació s'hagués donat en el món del bàsquet masculí.

Per què ha passat aquí?

En el seu moment ja va passar amb l'Anna Tarrés…

Estem en un món pervers que educa la nena en la fragilitat i, al mateix temps, en la no capacitat d'assumir segons quins tipus de situacions i de reptes.

Seguim veient la dona d'una manera especial, com de sorpresa, quan té càrrecs importants. No som capaços de normalitzar-ho dins del nostres cervell...i això ho inculquem constantment…

I la noia ho rep. 

Lluita contra això? 

Sí, però no és fàcil. Hi ha massa prejudicis i estereotips. 

És una feina molt feixuga.

Dit això...

Val tot?

No, evidentment que no.

Hem d'educar en el respecte i tractar en el respecte, però també entenent les situacions de pressió que uns i altres tenim i posem en els demés.

Cal que tots plegats fem una reflexió.

No totes les formes són vàlides, però també és important que tothom sàpiga què vol dir el món de l'alta competició amb els sacrificis, de tot tipus, que comporta.

I no oblidem que l'alta competició és una elecció.

I tot això, tant les formes com les realitats competitives, s'han d'educar des de ben petits…

Tenim un repte molt dur per davant