Una nova temporada

Avui començo una nova temporada.

Il·lusió podria ser la paraula que la pot definir.

Segur?

Després de la quantitat d'articles, reportatges i opinions que han sorgit al voltant de la selecció espanyola de bàsquet femení, del bàsquet femení més extensament i de l'esport femení en general, començarem una temporada atípica.

Tinc la sensació que als entrenadors se'ns mirarà amb lupa.

Utilitzem o no els mètodes correctes?

Exigim massa els/les jugadores?

Ens dirigim a ells/elles correctament?

I segur que no és dolent que es tingui en compte això.

De fet, els entrenadors ens hi hem de posar. 

Hem d'aconseguir que la nostra metodologia, el nostre vocabulari, la nostra exigència, els nostres objectius siguin els que toquen en cada moment... com en qualsevol altra tasca.

De fet, jo tinc la desgràcia, o la sort, d'estar en dos "entorns" especialment "perillosos": soc professor i entrenador…

Als professors i entrenadors se'ns exigeix, com no hauria de ser d'altra manera, que els nostres alumnes i esportistes avancin correctament, assoleixin els seus objectius (o potser els dels pares?) i que ho fem amb els mètodes correctes (quins són?) a cada moment.

I quan algun d'aquests punts falla, acostumem a ser l'asa dels cops.

Com diria aquell, "això va amb el sou" o, "si no vols pols, no vagis a l'era".

Tot plegat és molt interessant.

Ens asseiem tranquilament a la graderia d'un pavelló i, de sobte, tots (o quasi tots) ens convertim en entrenadors: "per què no la canvia?", "per què la canvia?", "ara per què li cau la bronca a aquesta?" "i a aquella per què no li diu el mateix?", "ara hauria de demanar temps mort", i tants altres comentaris fets en veu alta (o simplement pensats i no expressats) es deixen escoltar continuament.

Hi estic en contra? 

No, en absolut.

Quan mirem un partit, i si hi juga algú proper encara més, tots ens convertim, una miqueta o molt, en entrenadors.

I això forma part del guió. 

Per tant, s'ha d'assumir.

Si això passa en el partit de les nostres filles i fills ( o nets i netes, nebots i nebodes) imaginem-nos en l'esport d'elit. 

Comença el partit del Barça i, al sofà de casa o al Camp Nou, tots o quasi tots, opinem sobre l'alineació, els canvis o el sistema de joc.

L'entrenador, al punt de mira…

Però parlem també dels jugadors (esportistes, en general).

Aquí escoltem frases com: "Aquest és un "chupón" o "per què no tires?" o "corre una mica!", "avui no en "fot" ni una"...

I tot això també forma part del joc.

Això és el que té l'esport.

I això és bo, però també és dolent.

I aquests ínputs, el jugador, i l'entrenador, els rep dia a dia.

Això és la pressió. 

I s'ha d'educar, però també s'ha d'acceptar.

Fa uns dies escrivia en un article anterior que quan veiem un esportista que no fa medalla, en molts casos el menyspreem sense pensar en tot l'esforç que hi ha al darrere d'aquesta cursa o partit.

Tot plegat és molt complex.

Què fàcil és opinar i què difícil és el dia a dia (el minut a minut, diria jo)!

I tot això augmenta exponencialment com més amunt anem.

Quin és l'avantatge de tot això?

Doncs molt fàcil: el camí

Aprendre a gaudir de cada moment de l'entrenament. 

Sí, també de la bronca i de la correcció i d'allò que no em surt bé

I això ho hem d'ensenyar: des de casa i des de la pista.

Però també des de l'honestedat de totes les parts.

No val queixar-me si jo, com a jugador, soc el primer que no escolto o no m'esforço o, si des de casa no acompanyo correctament o, si com entrenador, no faig una avaluació sobre com he portat avui l'entrenament.

Tot plegat molt complicat…

Avui començo una nova temporada.

Il·lusió?

Sí. Tota.

Objectiu?

El més alt: que les meves jugadores creixin des de tots els punts de vista.

I després?

Ja veurem….