Laia Palau

Han acabat els Jocs Olímpics. 

Centrant-me únicament en el bàsquet, he confirmat algunes coses, me n’han sorprès positivament altres i he quedat decebut d’altres. 

Escriuré sobre això un dia d’aquests…

Avui toca parlar d’algú especial.

En el bàsquet actual en què tot es mesura, en què els números són tan importants, en què cada dia apareixen nous programes amb els quals els entrenadors poden arribar a tenir un control gairebé total dels jugadors propis i dels rivals, en què s’estudia tot i més, deixeu-me ser una mica romàntic.

Deixeu-me tornar a aquell bàsquet més pur en el que hi havia més improvisació, més creativitat en el joc global. Sí, és un bàsquet que s’està perdent, però és un bàsquet  en el qual no tot eren els números. 

És per això que vull parlar de la Laia. La Laia és especial. De fet, sempre ho ha estat.

Vaig conèixer la Laia quan era preinfantil en un campus de Selecció Catalana i en vaig quedar prendat. Tenia quelcom que no tenien les jugadores “normals”.

Faig un salt en el temps perquè se m’entengui i explicaré una anècdota. Havia acabat la temporada 99-00 i jo estava fent entrenaments de tecnificació amb les jugadores joves del primer equip del UB Barça. L’entrenadora era la Carme Lluveras i jo em dedicava a treballar amb les jugadores joves en la postemporada. Recordo que qualsevol detall que treballàvem, la Laia el feia perfecte a la primera. I algú, no recordo qui, em va comentar: “A la Laia no cal que li ensenyis res, simplement li dius que ho tregui de dins, perquè tot està dins seu”. 21 anys després segueix sent vigent aquesta definició de la Laia. Si mirem el joc de la Laia no veurem un gran desplegament de recursos tècnics, però farem bé en no perdre detall del què passa a la pista: pot passar qualsevol cosa en qualsevol moment. Crec que porta el bàsquet dins seu i, a partir d’aquí, crea.

Sempre ha estat així. Vaig tenir la sort d’entrenar la selecció catalana de la generació 1978-1979 i, malgrat a Catalunya hi havia moltes jugadores importants de segon any, vaig seleccionar la Laia. Volia gaudir del seu joc. No havia tingut mai l'oportunitat d’entrenar-la dins d’un equip de club i, malauradament, no ho he pogut fer mai…
Per què és especial La Laia?

En la Laia no només hi ha bàsquet. La Laia és un conjunt d’inquietuds que l’han anat fent créixer.

Recordo com em van sorprendre els seus pares quan els vaig conèixer. Estic convençut que han estat fonamentals en aquesta Laia de la que hem pogut gaudir tots aquests anys. Persones tranquil·les, educades, que desprenien una pau total quan parlaves amb ells. La Laia és així.

Durant el temps del confinament, vam tenir l’oportunitat de fer una videoconferència amb ella i les meves cadets. Van quedar gratament sorpreses de la seva humanitat, de com responia a les seves preguntes, de les anècdotes, dels consells que els va donar.

I és que aquesta és la Laia.

Si fa 20 anys m’haguessin preguntat quina jugadora deixaria el bàsquet en poc temps, sens dubte l’hagués anomenat a ella. 

Però en un moment donat va fer un tomb i va decidir que era una oportunitat única de fer coses mentre gaudia del seu esport. I va començar el seu viatge que l’ha portat per tota Europa i que l’ha anat fent crèixer. 

No n’he parlat mai amb ella, però crec que el poema de Kavafis “Viatge a Ítaca” descriu molt bé qui és la Laia. Gaudir del camí, gaudir dels moments, gaudir de les experiències, gaudir de les amistats, mentre feia el seu camí de la mà del seu esport.

En un món d’estadístiques i de números, val la pena treure’s el barret davant d’una esportista especial i una persona excepcional.

Tot i que seguiràs un any més a l‘Uni Girona, has dit adéu a la millor època de la Selecció Espanyola

Per tot això, gràcies, Laia, has marcat una època en el bàsquet femení i, m’atreviria a dir,  en tot el món de l’esport femení..