Lucas Mondelo (i II)

Acabo de llegir l’article del diari El País en el que veiem el segon testimoni duríssim contra el seleccionador espanyol, Lucas Mondelo. 

Aquesta vegada és l’Anna Cruz, jugadora que ha estat un referent en els èxits aconseguits per la selecció espanyola els últims 10 anys.

I estic indignat.

Seré molt dur i potser em portarà conseqüències en la meva feina d’entrenador. Però crec que tot el que està passant mereix moltes més explicacions que les dèbils declaracions del president de la Federació Espanyola.

El Lucas Mondelo és un monstre. És un maltractador. Ha fet bullying. Es donen evidències de maltractaments continuats i sibilins contra les jugadores fomentant enfrontaments entre elles que trencaven el marc de convivència de la Selecció.

Fins aquí el relat dels fets.

Tinc algun motiu per dubtar dels relats? 

Tinc alguna evidència del què ha passat?

Sé el mateix que sabem tots aquells que han llegit els articles del diari El País.

Per això estic indignat.

Per què?

Contra qui?

Intentaré explicar-me.

Quan van destituir el Lucas Mondelo vaig escriure un article i quan vaig llegir l’article de El País en que s’explicava el testimoni de la Marta Xargai en vaig escriure un altre. Ambdós articles es poden llegir en aquest mateix blog.

Soc entrenador i, per això, possiblement sembli que defenso al Lucas Mondelo davant de les dues jugadores. No és el cas.

Simplement posaré uns quants conceptes sobre la taula i que cadascú faci les seves reflexions i arribi a les seves conclusions.

No em vull repetir sobre aspectes que queden ja desenvolupats en l’article anterior (“Problemes en el bàsquet femení”), per tant entraré en altres aspectes que em semblen molt preocupants.

En primer lloc, si anem a hemeroteques no gaire llunyanes (2018, per exemple), les declaracions d’aquestes mateixes jugadores cap al seleccionador no eren iguals. Es desfeien en elogis tot reconeixent “relacions d’amor odi com en qualsevol parella”...  i parlant de com les havia ajudat...

Per què? 

No ho sé. 

Potser per por a no ser cregudes o per por a repercussions. 

Són coses que passen habitualment i està clar que hem de lluitar contra elles. Per tant, donem, tristament, per bo que es fessin per aquest motiu.

En segon lloc, tots estarem d’acord en el fet que hi ha moltes maneres de posar en coneixement situacions d’aquest tipus per tal de buscar-hi solucions.

I aquí poso a la Federació Espanyola com a màxim responsable.

Llegint les declaracions del president de la FEB, Jorge Garbajosa, no puc menys que somriure: “No sabíamos la dimensión de lo que pasaba”.

Segur?

La carta de comiat de l’Anna Cruz, és de gener o febrer (fa 6 mesos d’això) i l’article de la Marta Xargai que la Federació frena perquè no es publiqui abans dels campionats és anterior a l’Europeu de juny.

Em faig una pregunta. 

Com pot ser que la Federació freni un article d’una jugadora si no en sap què s’hi diu?

Anem a pams...

La Federació renova el Lucas Mondelo per quatre anys la temporada passada (no em vull equivocar de data) i el destitueix per no assolir els  resultats, que especificava el contracte, dos o tres dies abans que surti l’article de El País..

A mi, com mínim, em sembla sospitós.

Però vaig més enllà. Els que coneixen una mica el món del bàsquet Federació saben que els equips de treball que envolten els seleccionadors de les diferents categories (i la selecció absoluta no és una excepció) els decideix i nomena el director tècnic de la Federació.

A mi em costa creure que tractes d’aquest tipus des de fa tants anys, com s’estan denunciant aquests dies, no arribin a coneixement dels responsable federarius.

Si ets entrenador o jugador i llegeixes aquest article saps perfectament bé que el delegat o el fisio o el segon entrenador són en moltes ocasions els teus confidents i els expliques allò que al primer entrenador mai no li diries.

Si jo fos responsable de la Federació, en el moment que m’arriba alguna sospita que alguna cosa no va com ha d’anar, posaria dins del grup de treball de la Selecció algú de la meva confiança per saber què hi ha del cert i actuaria en conseqüència.

Que no es fan reunions per fer balanç d’un campionat una vegada acabat?

Que no es fan informes per explicar com han anat les concentracions?

Si ningú de tots els que formen part del stage va informar mai de res em venen al cap algunes idees.

La primera, la Federació no es pot refiar de ningú dels que han estat els últims anys formant part del grup de treball de la Selecció perquè ningú havia informat de situacions tan greus.

La segona, se sabia, però al ser tan bons els resultats, en forma de medalles, no es volia actuar i es va deixar enquistar el problema. Per tant van fer bona aquella frase tan manida de “el fin justifica los medios”.

I en el moment que els resultats no són bons, es destitueix l’entrenador que, després de guanyar medalla en els últims 8 anys, perd els quarts de final tant de l’Europeu com dels Jocs als últims segons jugant sense 4 jugadores que en els últims anys eren peces importants. 

Segur que la destitució és per mals resultats?

La tercera idea que em ve al cap és que potser no era tan greu el que passava. Les coses fora de context es veuen d’una manera diferent. I potser alguna jugadora no sap acceptar la pressió o no és conscient que no està en prou bona forma.

Jo no en sé la resposta, però acabo l’article demanant, si us plau, a les jugadores i membres del cos tècnic que surtin i es facin ressò de les acusacions o les desmenteixin.

Si realment volem la igualtat dins de l’esport femení respecte del masculí, toca denunciar amb fets provats allò que no és correcte.

I deixo anar una altra pregunta.

Les igualtats que demano jo, i qualsevol, per a la dona respecte de l’home, on comencen i on acaben?

La Federació ha tingut el mateix tracte cap a la Selecció masculina que cap a la Femenina?

Jo no sé la resposta… 

Algú potser sí.

Ajudem, si us plau, de manera positiva que la noia es pugui convertir en jugadora d’elit. I fem-ho amb l’educació des de ben petits, passant per la responsabilitat que hem d’exigir a les jugadores, i que elles han d’acceptar, i acabant pel tracte d'entrenadors, directius i famílies cap a les jugadores de sde tots els punts de vista.

No m’agradaria acabar la meva carrera com entrenador amb la sensació que, després de quasi quaranta anys entrenant noies i demanant un alt nivell d’exigència, no haguem aconseguit que el bàsquet (esport femení) es pugui mirar de manera igual que el masculí i no com el que alguns anomenen, de manera despectiva, “baloncestín”.