Realitats paral.leles

Divendres vaig quedar impactat.

Me n'havien parlat, però no m'havia parat a pensar com podia ser.

Quan vaig entrar ja estava al.lucinant, però quan vaig pujar la rampa i vaig veure el seguit de pistes, fins a 9, em vaig quedar bocabadat.

És que l'Alqueria és un món apart.

Quan ho vaig veure em va venir al cap, simplement, un concepte: enveja.

Sí, enveja perquè jo, que, amb equips de preferent, he hagut d'entrenar en pistes descobertes, en sessions d'hora i quart o compartint mitja pista per tenir més hores amb les jugadores, vaig veure una realitat paral·lela.

I em vaig imaginar a mi mateix convocant a entrenar aquella jugadora que necessita una mica més de moviments de peus o de semiganxo amb l'esquerra o potser treballar més aquella arrencada o aquell canvi de mà.

Malauradament no ho puc fer… La nostra realitat no ens permet disposar d'aquestes condicions.

I a la tarda, em trobo la Laura que ja fa anys que està entrenant allà. Li comento la sensació que he tingut, somriu i, orgullosa de formar-ne part, em diu "després t'ensenyo la part de sota, la que no es veu: el gimnàs, el servei mèdic i de fisio, …". Al final no ho vaig poder veure, però crec que puc imaginar-m'ho.

Tot fantàstic. I, a sobre, poden becar jugadors. Organització impecable, instal·lacions immillorables, jugadores escollides. 

Ara bé, quan tens aquesta sort (perquè, trobar una persona que es volqui en un projecte així, és una gran sort) no és fàcil saber-la portar. Em sembla de molta responsabiliitat ser un exemple i em sap greu haver vist, en aquest últim campionat d'Espanya cadet, gestos de falta de respecte de les jugadores consentits pels seus entrenadors. I això és una pena, sobretot quan fas tan visible un lema tan clar com el de "cultura del esfuerzo".

Grans instal·lacions, grans jugadores, grans tècnics fan molt visible el dia a dia dels seus integrants i això no és fàcil de portar.

Dit això, reitero "l'enveja sana" que vaig sentir aquest passat cap de setmana.

Per tant, res a fer quan jugues contra ells… 

Segur?

Ja tinc un nou repte. Des de la Unió Esportiva Mataró, entrenaré encara millor. Amb qui vulgui. Lluitaré perquè les nostres jugadores millorin. Lluitaré per anar a la final 4. Lluitaré per anar al campionat d'Espanya i ens hi enfrontarem. I veurem quina evolució fem nosaltres respecte d'elles. Nosaltres, que som qui som i tenim les condicions que tenim, no renunciem ni renunciarem, des de la humilitat del dia a dia, a competir amb els millors malgrat, possiblement, no puguem arribar al seu nivell…

De tota manera, si tenim algun enamorat del bàsquet que vol i pot donar-nos un cop de mà per crear una petita infraestructura de cara a millorar els nostres entrenaments, benvingut serà.