Ara sí, balanç final...

Ara sí.

Temporada finiquitada.

Avui, abans de la final de Catalunya, he estat parlant amb l'entrenador del Barça i em deia que se li havia fet molt llarga la temporada.

M'ha fet pensar.

A mi mai se'm fa llarga una temporada.

Entrenar i fer progressar les jugadores és tot un món. I és un món meravellós.

Crec que massa sovint ens deixem portar pels resultats de l'equip, però al bàsquet de formació hi ha molts aspectes més importants que el resultat.

Sempre dic que el resultat és la conseqüència, no l'objectiu.

De fet, avui acabo temporada i ja tinc al cap tot el que faré el proper any.

Sí, ara mateix, hores després de perdre una final de Catalunya, ja estic pensant en la temporada 22-23.

Nous reptes, nous objectius, nous projectes. Jugadores que em fa il·lusió entrenar i que vull ajudar a créixer…

Reptes. Sempre reptes.

Apassionant..

És curiós perquè "apassionant" és una paraula que utilitzo molt. I ho faig perquè, a la vida, el que no t'apassiona passa desapercebut.

I jo no vull que allò a què dedico tantes hores i que em porta a perdre'm coses importants, passi desapercebut.

Hi ha quelcom millor que tenir il·lusions?

Avui, al dinar de comiat de temporada, una mare m'ha dit que havíem de ser campions de Catalunya i d'Espanya la propera temporada i ha afegit que em posava molta pressió…

M'encanta la pressió. Però la meva màxima pressió és ajudar a construir jugadores i persones que sàpiguen enfrontar-se a reptes i obstacles.

Sí, apassionant.

Comentaris

  1. Anònim14 de juny del 2022, a les 7:13

    Aquesta mare en lloc de preocupar-se per demanar Campionats potser que es preocupi per si la seva filla creix com a jugadora i persona, si gaudeix del camí per arribar a jugar aquests Campionats, de Campiones de Catalunya i Espanya Cadet que a Junior ja no juguen a bàsquet hi ha un bon grapat, molts ànims Coach

    ResponElimina
  2. Oriol Villà18 de juny del 2022, a les 22:34

    Ho va dir molt bé, en un context de gresca... però em va fer pensar. Per això vaig escriure aquest post.
    Si hi havia alguna cosa amagada en el comentari, ho desconnec. Ara bé, estic totalment d'acord amb tu en el fet de "gaudir del camí a...."

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Gràcies, UEM. Fins sempre

Avui toca acomiadar-me de la UEM. Decisió gens fàcil. És la tercera etapa que tanco en aquest club. Puc dir que, al costat de El Masnou Basquetbol, és el meu club. Sí, dic adéu al club al final d’aquesta temporada.  Dic adéu a 6 anys de feina intensa i de reptes assolits... i no assolits. Pensava retirar-me aquí, però circumstàncies especials fan que no sigui així.  Vaig arribar el juny del 2017 per iniciar aquesta tercera etapa de la mà de l'Adrià Castejón, Dani Vico i Jesús Murat sota la presidència d’en Joan Ventura.  Van confiar en mi per formar part de l'estructura femenina. Gràcies a tots per l’oportunitat. Des de llavors, el club ha anat canviant. Ha crescut i s’ha professionalitzat més. De la mà d’en Joan Pi i del Dani Poza, ajudats per molts col·laboradors a l'ombra, ha fet aquest pas endavant. He estat molt a gust aquestes 6 temporades, però, ara, després d’una profunda reflexió, he cregut que era el moment de marxar. Sempre he pensat que el club està per sobre de
Més informació

Carta oberta a les meves jugadores

Sofà de casa. Després de dinar.  Estona de relax. Quatre dies intensos.  Venia d’una setmana difícil en què se m'havien acumulat diversitat de situacions complicades. No sabia com respondria. Volia ser-hi. No em podia permetre deixar-vos tirades davant d’un repte pel que hem lluitat al llarg de més de dos mesos. Tres partits que s'havien de guanyar, si voliem jugar amb els millors de Catalunya a la segona fase.  Heu estat a l'alçada del que ens requeria el moment.  Hem guanyat els tres partits. Totes heu sumat.  No era fàcil. Les cares i els gestos que heu transmès durant els partits no es poden descriure.  Felicitat, orgull de pertinença, satisfacció… Les que heu mantingut el compromìs amb el club, amb l'equip i amb les companyes heu fet un pas endavant. Heu d’estar orgulloses. Aquest són els moments, en el sí d’un equip, que no es poden explicar.  Només es viuen. Un equip és quelcom més que la suma de jugadores. Una s’enfada perquè juga poc; una altra, perquè no li su
Més informació

Aturada i...compromís

Aturada. M’agrada la paraula. M’agrada el concepte. Però no m’agrada quan és obligada. I aquesta vegada m’han obligat a fer-la. El metge ha estat dràstic: "una setmana de desconnexió". La feina que faig (potser millor dit, les feines) demana un detall, un concepte, que no sempre pots controlar: la dependència. Treballar amb adolescents comporta, també, treballar, indirectament, amb les seves famílies i, per tant, amb la relació que s'estableix entre l'adolescent i la seva família. I tu, com a entrenador (i professor), reps i vius allò que porten dins. Algú dirà que l'adolescent i la família també reben el que transmet l'entrenador (i/o professor)... I és cert, però hi ha un petit matís: l'entrenador ho multiplica per 20 i el professor per 100... Fa més de 40 anys que m’hi dedico i gairebé sempre he pogut controlar aquesta dependència.  De fet, és tan sols la segona vegada (la primera va ser la temporada 94-95) en què el fet de no controlar la dependència m
Més informació