Ser mestre

Avui hem començat una formació sobre com avaluar. 6 hores de reflexió, de feedbacks continus, de posar damunt de la taula inquietuds sobre d'on venim i on anem a parar…

Això tan sols és una petita part d'una feina complicada i massa vegades mal vista per diferents sectors de la societat.

"Feu moltes vacances". "Sou injustos amb el meu fill". "Em tens mania". "Feu vaga perquè no voleu començar una setmana abans les classes".

Aquestes i moltes d'altres són frases ben habituals aquests últims dies.

Ser mestre comporta això. 

Sí, perquè tal com diu una frase que s'utilitza en molts àmbits, "va amb el sou".

De fet, és curiós que tots aquells que ens critiquen, no decideixin fer-se mestres.

Si es viu tan bé, no entenc perquè no n'hi ha més.

És cert que hi ha una part de la societat que reconeix que no sabria com posar-se davant d'una classe de 25 alumnes de 15 anys amb les hormones a flor de pell o davant d'una classe amb 25 nens de 3 o 4 anys als que has d'ensenyar tots els hàbits haguts i per haver.

Sí, perquè això també és ser mestre.

I llavors ens venen els nostres "estimats" polítics que van canviant la llei que regula l'organització de l'ensenyament. I cal tornar a canviar dinàmiques, avaluacions, currículums, etc.

Sí, això també és ser mestre.

I un dia et trobes amb un problema a l'aula i et toca trucar a la família pertinent per explicar-li què ha passat i resulta que no ho accepta i fa una queixa formal a direcció. I li surt bé. Càstig aixecat i l'alumne rient per sota del nas.

Això també és ser mestre.

Toca avaluar i, quan les notes arriben a casa, trucada dels pares: "no estic d'acord amb la nota del meu fill. S'esforça molt i no pot ser aquest resultat. A més, aquell que està pitjor que ell ha aprovat". Per molt que expliquis el que ha fet, els seus resultats, les tasques incompletes o el seu comportament, perds el temps. I és que el veredicte ja està fet.

Això també és ser mestre.

Però malgrat aquests aspectes entre negatius i incoherents, deixeu-me dir que fer de mestre és quelcom especial.

De ben segur que, com a qualsevol col·lectiu, trobarem un tant per cent de mestres que simplement ho són per la nòmina que cobren a final de mes. Però els notes de seguida. Quan els seus ulls no brillen a l'aula o quan interactuen amb els seus alumnes sense "viure" aquella conversa, t'adones que els manca la passió, la vocació.

Sí, ser mestre és especial. Malpagat, qüestionat, ningunejat, però amb la possibilitat de veure com les personetes que les famílies ens confien van fent el seu camí amb l'ajuda, encara que sigui minsa, d'aquest ésser especial al que en molts casos es diu aquella frase tan "interessant" de " tu no coneixes el meu fill…". 

Sempre responc el mateix: "Cert, jo no el conec a casa teva, però tu no el coneixes fora de casa teva".

Un mestre sempre és mestre. Malgrat tot, "viu" la seva feina, viu les tasques que prepara, l'activitat programada per la propera setmana, les converses amb els alumnes o la vocació diària.

"Viu" la progressió de l'alumne al llarg del seu viatge per l'escola.

Confio plenament en la meva tasca diària, però m'agradaria el recolzament més clar de la família o, si realment, creuen que m'he equivocat, la pregunta/diàleg directe i constructiu, perquè, al final, el perjudicat de la "no sintonia" entre professor i família és l'alumne i això no es pot perdre de vista.

Estic cansat. Porto 39 cursos al peu del canó. He compartit aula amb més de 1500 alumnes al quals, la majoria, no he tornat a veure mai més.

Quin record deuen tenir de mi? 

Els mestres, de vegades tenim un sentiment especial: i si realment hem sigut prou importants en el camí d'aquestes personetes amb qui hem passat tantes hores?

I amb aquest pensament reemprenc la il·lusió per seguir

Dit això, crec que, si tornés a néixer, tornaria ser mestre.  

Aquell somriure, aquell agraïment, aquella constatació d'una progressió, aquella complicitat… en definitiva, allò que poses a la teva "motxilla" és el que fa que vagis per la vida amb la satisfacció de la feina ben feta. 

I això també és ser mestre.

Aquest curs em costa especialment tancar. Ha estat un curs molt especial amb una sintonia molt intensa amb alguns dels alumnes.

Sí, ser mestre és quelcom especial.