Reflexions al voltant d'una frase...

"Fixa't sempre en allò que et queda. Mai miris allò que has perdut" (Robert H. Schuller)

Mirar enrere per filtrar les coses bones. Mirar aquí i ara per valorar més allò que tens que no pas allò que has perdut. 

Mirar endavant per veure on vols arribar.

Fer créixer allò que tens és un gran repte. De fet, és, o hauria de ser  el repte. I el camí que vas fent per aconseguir-ho és quelcom preciós malgrat hi hagi entrebancs. És el nostre "Viatge a Itaca", ple d'aventures, ple de coneixences.

Lamentar-te d'allò que has perdut no et reporta res positiu. Llavors, per què ens hi obsessionem tant? Per què som, sovint, tan poc capaços de mirar els aspectes positius d'allò que sí que vol estar amb nosaltres i ens colpim o ens frustrem per allò que no vol o no pot ser amb nosaltres?

Fa una setmana vaig començar a treball amb un nou "grup" de jugadores. Dic grup perquè fins que no elaborem uns acords essencials i els "signem" conforme ens hi comprometem, no el consideraré un equip. En aquests pocs dies ja m'he fet la meva pel.lícula de les jugadores i ja les visualitzo d'aquí 10 mesos. Ja veig què els puc i vull aportar per tal que creixin.

I, d'altra banda, ja hem començat a treballar, de cara a la nova temporada, amb l'equip que seguiré portant un any més. Hem perdut una peça molt important (a qui desitjo tota la sort del món), però això ens farà més forts. Farem un pas endavant. No renunciem a res. Competirem amb tothom.

En definitiva, valorar allò que tens et fa més fort, mentre que enyorar allò que has perdut et fa més dèbil.

Per tant, pas endavant i a seguir creixent. La conseqüència ens la trobarem al final del camí.