Equip per damunt del jugador?

La categoria aleví manté, en el seu reglament, l'obligatorietat que el jugador jugui un mínim i un màxim de minuts al llarg del partit. L'esperit de la norma és que tots els jugadors puguin participar del joc i se sentin "importants" dins de l'equip. No entraré a discutir ni l'esperit de la norma ni la norma en sí. El que és evident és que la norma es va fer per "protegir" el jugador, de l'entrenador que només faria jugar 6 o 7 jugadors.

Juny 2022. Arribem a València per gaudir de la Copa d'Espanya aleví. 

Sorpresa!!!

Han canviat el reglament: canvis lliures. Per tant, cada jugador jugarà els minuts que l'entrenador cregui convenient sense límits.

És bo? És correcte?

Quan l'equip és homogeni, sense massa diferències entre uns i altres jugadors, aquesta norma no afecta al desenvolupament del partit. Quan el partit no té una gran importància o no hi ha una igualtat manifesta durant el joc, el problema no existeix perquè el repartiment de minuts és fàcil de fer.

El problema ve quan hi ha, a criteri de l'entrenador, massa diferència entre alguns dels jugadors de l'equip o el partit és molt important i està igualat.

Llavors, pot passar que un jugador pràcticament no entri a pista. És una situació que es pot donar. I sorgeixen, com no, moltes preguntes. 

Què fer? Val la pena que un jugador quasi no entri a pista prioritzant el resultat? Val la pena, potser, no tenir opció de victòria, però que tots els jugadors participin de manera similar en el partit? Què en pensa el jugador? I la família?

Ahir, quarts de final i semifinal de la Copa d'Espanya aleví. Algunes jugadores juguen només de manera testimonial, l'equip guanya dos equips que, a priori, són superiors  i es classifica, contra tot pronòstic, per a la final. La graderia embogeix; les nenes, també. Pares i nenes eufòrics. Aparentment? Sensació de frustració per dins? Acceptació del que ha passat perquè prioritzen equip per sobre del jugador? Hagués estat millor, potser, no optar a la final per donar més minuts a jugadors que es mereixien, per la seva dedicació, actitud i compromís, jugar més? S'hagués donat el mateix resultat?

Respostes difícils i possiblement no ens posaríem d'acord.

Hagués pres jo la mateixa decisió com entrenador?

Aquesta última pregunta té resposta fàcil: ja ho fet malgrat no m'he sentit còmode en la decisió. I és que prendre decisions mai és fàcil.

Val a dir que, sota el meu punt de vista, la gestió dels dos partits d'ahir va ser impecable.

Però ahir, per primera vegada a la meva vida, n'era testimoni, des de la graderia, en un equip en què hi tenia implicació directa… I, evidentment, les preguntes sorgeixen.

Després del partit, vam a anar a sopar i fer una orxata amb la resta de pares i, aparentment, tothom estava contentíssim de la "gesta" de les nenes.

Lliçó d'equip?  "Viure" les situacions no és el mateix que "veure-les". Havia d'escriure sobre el que vaig "viure", tot i que faig una mica de trampa perquè la meva filla sí que va participar del partit.

El bàsquet segueix sent una escola de vida.

Avui, la final.

Sort, team