On anem?

Acabo de dinar.

Estava llegint un article de filosofía que m'ha fet pensar.

Estem en un món purament pràctic. Un món sense pausa.

Un món en el qual productivitat és la base.

És cert que al llarg de la Història l'ésser humà ha volgut tenir més i més.

Però també és cert, i ho diuen molts experts, que estem en el millor moment de la Història.

Diuen que, proporcionalment, els mínims de riquesa estan més i millor repartits, i que la higiene i salud estan millor que mai (malgrat el Covid).

No tinc ni prou dades ni prou coneixement per desmentir ni aprovar els que ho diuen.

Però hi ha una realitat que penso que és inqüestionable: estem creant un món en el qual no cal aturar-se, simplement cal avançar a costa del que sigui…

Per què ho dic?

Molt senzill.

Mirem les matèries que es potencien i les que es van deixant de banda.

Mirem, també, el resultat "d'obrir l'aixeta" després de mesos de mesures de control.

Festes i viatges descontrolats que han fet pujar la incidència de la COVID

Per què passa això?

L'ésser humà necessita, vol, (interessant trobar-hi el matís)  el seu plaer, benefici, immediat.

Em deien els meus alumnes fa uns mesos que no aguantaven les restriccions que les autoritats posaven respecte del COVID… 

No podien sortir, no podien quedar… Tenen 14 i 15 anys…

On ens equivoquem?

Són de classe social mitja-alta amb mitjans tecnològics (amb les seves aplicacions) que els omplen. 

Entenc com es senten, però què hem de fer per tal que entenguin la dimensió del que tenim davant?

Resultat?

Alliberem mesures i passa el que passa.

I què diuen els pares?

On és el problema?

Potser hem oblidat que els nostres nens i adolescents necessiten menys matèria pràctica i més pausa, reflexió i raonaments  que els ajudin a controlar impulsos i entendre que, a vegades, s'han de fer "sacrificis" individuals per a millorar el col·lectiu.

Potser més filosofia i ètica a les aules i a casa?

Potser m'equivoco i, simplement, és llei de vida.