El primer…

Si tanquem els ulls no ens serà difícil recordar "el primer…" i acabar la frase com ens vingui de gust.

I, segurament, la majoria de "primers…" aniran associats a dues paraules: il·lusió i emoció.

Ahir vam acompanyar l'Aina al campus de preselecció mini. 

Era el seu primer campus de bàsquet en què es quedava a dormir fora de casa. 

Ella, ja fa anys que fa el campus de bàsquet al club, però són simplement entrenaments de dia i, quan acaba, ve a dormir a casa.

Aquest era especial. 

L'havien triat per anar a un campus "important" i hi anava amb tres companyes més de l'equip.

Si coneguessiu l'Aina no us sorprendria saber que una setmana abans ja havia fet la llista, en tots els formats possibles, del què s'havia d'emportar i hi havia la maleta pràcticament plena al mig del menjador. 

No ens podiem deixar res!!

No caminava per casa; corria i saltava…

Comptava els dies que faltaven i preguntava i preguntava quants entrenaments farien, si serien molt bones i molt altes, a quina hora es llevarien, amb qui dormiria, on hauria de guardar la roba. 

Tot això combinat amb alguna pregunta de l'estil, "papa, quina samarreta combina amb aquests pantalons?".

Tot plegat estressant…

Segur?

No. 

Tot plegat genial.

Te la miraves i se t'escapava un somriure. 

I aclucaves els ulls i recordaves aquell viatge, aquelles colònies,  aquella festa...tot allò que tu en algun moment havies fet, també, per "primer cop".

I seguies somrient.

No sé si encara sentim la mateixa il·lusió/emoció per allò que fem per primer cop. Tant de bo sigui així.

Que interessant saber mantenir ben despert aquell nen que portem dins nostre.

Hi ha algun moment en què deixem de sentir aquesta emoció o ilusió?

Podem seguir alimentant aquests sentiments en allò que fem?

Tant de bo vegi en les meves filles, durant molts anys, aquesta mirada que he vist en l'Aina aquesta última setmana.