Avui també he al.lucinat...

Ahir escrivia quatre línies a partir de la lamentable demostració de cultura, d'Història i, per suposat, d'empatia que van quedar paleses en la intervenció del senyor Pablo Casado en la seva visita a les Illes Balears.

Avui he tornat a quedar sorprès, però aquesta vegada de forma positiva. 

Quan vinc a Tamariu, tinc la costum de comprar premsa esportiva i m'he quedat sense paraules quan he llegit un article sobre Oksana Chusovitina.

https://www.mundodeportivo.com/juegos-olimpicos/20210725/410685600797/chusovitina-fuera-de-la-final-dice-adios-a-la-gimnasia-en-sus-octavos-juegos.html

Perdoneu la meva ignorància perquè no la  coneixia. Gimnasta de 46 anys participant en els seus vuitens Jocs Olímpics. Les grans gimnastes deixen de ser competitives i es retiren  tot just arribant a la vintena o abans d'arribar-hi.

La gimnàstica és un esport que exigeix una gran quantitat d'hores d'entrenament i una especial disciplina. Vagi per davant el reconrixement per les trajectòries de la  Laia Palau o el Pau Gasol que, amb més de 40 anys, segueixen al peu del canó, però es fa evident que parlem d'esports molt diferents.

Serveixin aquestes línies per deixar constància de la meva profunda admiració cap a una persona que ha dedicat  més de 30 anys de la seva vida a una dinàmica d'entrenament que la majoria de mortals no aguantaríem  ni un mes, i tenint en compte que es tracta d'un esport gens mediàtic i econòmicament infravalorat.

Serà un bon exemple per explicar a les meves jugadores...


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Gràcies, UEM. Fins sempre

Avui toca acomiadar-me de la UEM. Decisió gens fàcil. És la tercera etapa que tanco en aquest club. Puc dir que, al costat de El Masnou Basquetbol, és el meu club. Sí, dic adéu al club al final d’aquesta temporada.  Dic adéu a 6 anys de feina intensa i de reptes assolits... i no assolits. Pensava retirar-me aquí, però circumstàncies especials fan que no sigui així.  Vaig arribar el juny del 2017 per iniciar aquesta tercera etapa de la mà de l'Adrià Castejón, Dani Vico i Jesús Murat sota la presidència d’en Joan Ventura.  Van confiar en mi per formar part de l'estructura femenina. Gràcies a tots per l’oportunitat. Des de llavors, el club ha anat canviant. Ha crescut i s’ha professionalitzat més. De la mà d’en Joan Pi i del Dani Poza, ajudats per molts col·laboradors a l'ombra, ha fet aquest pas endavant. He estat molt a gust aquestes 6 temporades, però, ara, després d’una profunda reflexió, he cregut que era el moment de marxar. Sempre he pensat que el club està per sobre de
Més informació

Carta oberta a les meves jugadores

Sofà de casa. Després de dinar.  Estona de relax. Quatre dies intensos.  Venia d’una setmana difícil en què se m'havien acumulat diversitat de situacions complicades. No sabia com respondria. Volia ser-hi. No em podia permetre deixar-vos tirades davant d’un repte pel que hem lluitat al llarg de més de dos mesos. Tres partits que s'havien de guanyar, si voliem jugar amb els millors de Catalunya a la segona fase.  Heu estat a l'alçada del que ens requeria el moment.  Hem guanyat els tres partits. Totes heu sumat.  No era fàcil. Les cares i els gestos que heu transmès durant els partits no es poden descriure.  Felicitat, orgull de pertinença, satisfacció… Les que heu mantingut el compromìs amb el club, amb l'equip i amb les companyes heu fet un pas endavant. Heu d’estar orgulloses. Aquest són els moments, en el sí d’un equip, que no es poden explicar.  Només es viuen. Un equip és quelcom més que la suma de jugadores. Una s’enfada perquè juga poc; una altra, perquè no li su
Més informació

Aturada i...compromís

Aturada. M’agrada la paraula. M’agrada el concepte. Però no m’agrada quan és obligada. I aquesta vegada m’han obligat a fer-la. El metge ha estat dràstic: "una setmana de desconnexió". La feina que faig (potser millor dit, les feines) demana un detall, un concepte, que no sempre pots controlar: la dependència. Treballar amb adolescents comporta, també, treballar, indirectament, amb les seves famílies i, per tant, amb la relació que s'estableix entre l'adolescent i la seva família. I tu, com a entrenador (i professor), reps i vius allò que porten dins. Algú dirà que l'adolescent i la família també reben el que transmet l'entrenador (i/o professor)... I és cert, però hi ha un petit matís: l'entrenador ho multiplica per 20 i el professor per 100... Fa més de 40 anys que m’hi dedico i gairebé sempre he pogut controlar aquesta dependència.  De fet, és tan sols la segona vegada (la primera va ser la temporada 94-95) en què el fet de no controlar la dependència m
Més informació