Carta oberta a l'Emili Viñas

De ben petit els meus pares em van inculcar que sempre calia ser agraït, i aquest matí a arrel d'un tall de veu de l'Antonio Martin (president de l'ACB) m'he vist en la "necessitat" d'escriure aquestes línies.

Va per tu, Emili.

Però abans, permet-me que et compari amb el, possiblement, màxim referent en el bàsquet de formació masculí espanyol, en Miquel Nolis

El vaig conèixer primer a ell. 

Ell no tenia ni idea de qui era jo.

Jo tenia uns 23 o 24 anys i tot just començava a fer els meus "pinitos" i ell ja entrenava als equips de base de la Penya. Ja havien passat per les seves mans els Villacampa, Jofresa, Morales...

Anava a a veure els seus partits. I el vaig poder veure entrenar. Era metòdic, detallista, però exigent.

Sí, amb el Miquel es complia un concepte que molts entrenadors voldrien per a ells: els jugadors que passaven per les seves mans tenien un segell, tenien el seu segell: tècnicament eren difícilment millorables. La Penya formava jugadors reconeixibles a tot arreu.

Amb els anys el vaig conèixer i vam compartir campionats d'Espanya.

Sempre era un plaer escoltar-lo. Sempre ha estat fàcil parlar amb ell de bàsquet.

Però partia de l'avantatge mediàtic que sempre ha tingut el bàsquet masculí respecte del femení.

I aquí és quan et vull fer un reconeixement, Emili.

No tenies focus mediàtic. No hi havia l'objectiu de l'ACB. Estaves a Torelló, un petit poble d'Osona a l'ombra de Vic en el que el bàsquet era una activitat extraescolar més. Però ho vas aconseguir, vas aconseguir crear escola...

Què dir de tu, Emili?

Et vaig conèixer l'estiu del 90. S. Fruitós. Tecnificació. 

Em vas impactar. La teva llibreta. Quin tresor. En tenies una de cada campus on anotaves cada exercici, cada detall a treballar (tu eres ordenat i meticulós, mentre que jo era caòtic...ho segurixo sent).

Tot era senzill. No et complicaves la vida. Idees molt clares, detalls, repeticions. Sempre enfocat a la millora individual. 

Tenies tan clar què i com s'havia de treballar, que no em va quedar més remei que empapar-me d'allò que feies, d'allò en què creies.

Juntament amb el Ramon, vau posar el Torelló en l'òrbita del bàsquet català. 

Una base, dues exteriors i dues interiors: triangles, circulació de pilota, lectura dels espais, i una capacitat molt gran en el 1x1 fruit de la teva feina. I hores i hores de tir.

Vas potenciar tantes jugadores…

Sempre ha estat molt més present el nom del Ramon que el teu, però sempre he pensat que tu eres el factor imprescindible en aquells anys daurats del Torelló, que després vas perllongar a S. Fruitós per tornar finalment a "casa".

De tu vaig aprendre que la competició no ha de ser tan sols amb el rival, sinó amb un mateix.

La competició vertadera era arribar a portar a terme en els partits allò que treballaves diariament. 

Si ho feies, havies guanyat, digués el que digués el resultat.

Formació en estat pur.

I, sobretot, vaig aprendre que, si un es vol formar per anar millorant, ho fa. 

Tu ho vas fer i no venies del món del bàsquet.

Quan m'explicaves com havies començat a entrenar amb més de 30 anys, i sense haver jugat mai, era per "treure's el barret".

Sí, Emili, has estat un exemple i un referent per a tots aquells que hem apostat per la progressió individual del jugador en el dia a dia.

Però, per sobre de tot, destacaria de tu la teva humanitat.

Sempre detallista amb allò que pogués necessitar qualsevol nena en tot moment; sempre disposat a ajudar; sempre dedicant hores i més hores a allò que t'apassionava, tant en el bàsquet com en el món acadèmic.

Altruisme en estat pur.

Hauria d'haver més "Emilis" en el bàsquet de formació i en el món en general.

Tinc el privilegi de considerar-te un amic, a part del meu referent en la concepció del meu bàsquet .

Per tot això, gràcies, Emili