Una preocupació real (1)

Visc en una doble realitat.

D'una banda  soc un ciutadà normal i corrent. Una persona que, de tant en tant, escolta els que dirigeixen aquest món en què vivim. 

M'interessa escoltar-los bàsicament per dos motius. D'una banda, per intentar entendre allò que passa tant globalment en el món, com, de manera més particular, en la meva realitat més propera.

I, d'altra banda, i molt connectat amb això, perquè cada 4 anys vull complir amb el deure que, com a ciutadà d'una democràcia, m'he imposat a mi mateix: anar a votar per triar els meus representants.

A més, sovint, també m'agrada escoltar tertúlies en què participen periodistes i, suposats experts, opinadors. Mentre els escolto, intento treure conclusions i seguir aprenent per tal de tenir un millor criteri.

Però tinc una segona realitat, soc professor d'Història. I, com a tal, intento llegir i estudiar molt per poder plantejar dubtes raonables i aprenentatges més profunds als meus alumnes i per poder aprendre de la Història i intentar entendre el nostre món actual

Ja fa un temps que, a Espanya, s'han començat a conèixer una sèrie de praxis que, com mínim, són preocupants.

Portem ja massa situacions conegudes que ens haurien de fer estar alerta a aquells que som demòcrates i que, malauradament, estem normalitzant i justificant excepte quan ens afecten directament a nosaltres.

Tots hem vist últimament, si volem ser una mica objectius, elaboració de proves falses contra aquells rivals polítics que molesten, posada en escena de notícies sabent que no són certes, conspiracions policials amb determinats polítics o protagonisme polític d'una part del poder judicial. 

I (el que per a mi és el pitjor) ens estan fent creure que aquesta manera d'actuar és la correcta per preservar aquesta realitat política, suposadament acceptada per tothom com a bona, ja que serveix per anar en contra d'aquells "enemics" que la podrien fer trontollar.

Qui són els que estan al darrere d'aquesta manera d'actuar? 

Crec que és bastant evident que són els dos grans partits que dominen el context polític espanyol. 

Per què soc tan taxatiu?

Doncs molt senzill. Entre ells dos han dominat l'escenari polític els últims més de 40 anys

Algú em dirà que exagero perquè s'han condemnat els casos corrupció d'un i altre partit, i en tenim exemples clars. I també se'm pot dir que això ha passat factures polítiques en forma de resultats electorals.

Però, si mirem de forma més global, veurem que no és del tot cert que aquests dos grans partits amb casos "foscos" d'actuació hagin sigut "castigats". Tan sols cal mirar la composició del Congrés de Diputats i/o els resultats de les últimes eleccions andaluses per adonar-nos que els espanyols segueixen preferint allò de "más vale malo conocido que bueno por conocer". 

Com pot ser que molts d'aquells ciutadans que no tenen precisament una economia que els permet viure amb una certa tranquil·litat voten partits polítics condemnats per corrupció i amb sospites clares d'il.legalitats? 

Crec que hi ha uns mecanismes orquestrats que ens empassem per tal que tot això que hauríem de veure com a greu i negatiu acabem veient-ho com a normal i, fins i tot, necessari.

Dos exemples il.lustratius...

Qui molesta? 

Podemos? Doncs propaganda i proves falses contra ells.

L'independentisme català,? Doncs invencions de comptes corents falsos i judicis no especialment clars contra els seus líders.

I tot això, ho estem simplificant en relació tan sols al "món" creat al 78 després de la mort de Franco que és el sistema que defensen aquests dos grans partits polítics.

Sota el meu punt de vista tot això va més enllà. 

Potser la Història ens ajudarà a entendre-ho una miqueta…

(Demà més…)