Que tot et vagi bé...

Ja et coneixia abans.

Encara que només de vista.

I és que uns quants nebots han passat per les "teves mans"…

Però ha estat des del 2006 en què he tingut el plaer de estar més a prop teu.

T'he de dir que sorprens.

Posat seriós. Sí, però només per fora.

Dins, un gran cor.

No em puc imaginar com et veien, d'entrada, aquells "petitolls" de 4 anyets.

Però el cert és que te'ls guanyaves.

Massa vegades pensem que els bons profes són els que tens de més gran. Potser perquè tenim la sensació que són els que ens ensenyen més coses o perquè amb ells tenim converses més o menys interessants.

Però què seríem tots plegats, sense persones (volia dir mestres, però és més adient així) com tu.

Els primers hàbits, les primeres normes, els primers ensenyaments que ajuden a posar una base que ho facilitarà tot més endavant.

Saps la devoció que tenen per tu les meves germanes. "És la millor professora del cole". Imma dixit.

Cert que no hem compartit etapa i no hem treballat colze amb colze. Tampoc hem tingut massa temps per conèixer-nos profundament, però ets especial. M'agrada de tu que dos i dos són quatre i que les coses es diuen tal com rajen.

Hem compartit patis i alguna que altra confidència.

Avui, per fi, t'ha arribat el moment esperat. Avui has entrat per última vegada al cole com a mestra. 

Hem fet un comiat senzill, però entranyable i emotiu. No calen grans coses quan es fan amb el cor (Marta,  quin video més xulo) i t'hem escoltat algunes espinetes… però crec que el més especial és que ho hem fet asseguts allà on vas ser més feliç, en aquell P4 que portava el teu segell i que tants i tants alumnes han tingut el plaer de compartir amb tu.

Ara és el moment de recollir allò que al llarg de més de 40 anys has sembrat: la feina ben feta.

Gaudeix del teu temps, fes allò que et vingui de gust i, sobretot, sigues feliç.

Gràcies, Marga…i "que tot et vagi bé".

Comentaris

  1. Anònim7 de juliol del 2022, a les 23:37

    Oriol, quknes paraules tan maques i emotives . Segur que tribarem molt a famtar la Marga , estava en tot i per tot. I a tu dir-te : no et jubilis!!!!
    Qui farà escrits tan macos ☺️ I sabrà apreciar el què altres no ho sabem fer !
    Bon estiu merescut

    ResponElimina
  2. Oriol Villà10 de juliol del 2022, a les 17:11

    Gràcies amic/ga desconegut🥰🥰

    ResponElimina
  3. Silvia Marquez12 de juliol del 2022, a les 13:45

    L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  4. Silvia Marquez12 de juliol del 2022, a les 14:12

    Uf... gràcies Oriol per posar paraules al sentiment tan profund que tenim per ella els que tant, tant i tant l'estimem.
    I a tu, Marga, ja ho saps... T'estimo amiga meva

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Gràcies, UEM. Fins sempre

Avui toca acomiadar-me de la UEM. Decisió gens fàcil. És la tercera etapa que tanco en aquest club. Puc dir que, al costat de El Masnou Basquetbol, és el meu club. Sí, dic adéu al club al final d’aquesta temporada.  Dic adéu a 6 anys de feina intensa i de reptes assolits... i no assolits. Pensava retirar-me aquí, però circumstàncies especials fan que no sigui així.  Vaig arribar el juny del 2017 per iniciar aquesta tercera etapa de la mà de l'Adrià Castejón, Dani Vico i Jesús Murat sota la presidència d’en Joan Ventura.  Van confiar en mi per formar part de l'estructura femenina. Gràcies a tots per l’oportunitat. Des de llavors, el club ha anat canviant. Ha crescut i s’ha professionalitzat més. De la mà d’en Joan Pi i del Dani Poza, ajudats per molts col·laboradors a l'ombra, ha fet aquest pas endavant. He estat molt a gust aquestes 6 temporades, però, ara, després d’una profunda reflexió, he cregut que era el moment de marxar. Sempre he pensat que el club està per sobre de
Més informació

Carta oberta a les meves jugadores

Sofà de casa. Després de dinar.  Estona de relax. Quatre dies intensos.  Venia d’una setmana difícil en què se m'havien acumulat diversitat de situacions complicades. No sabia com respondria. Volia ser-hi. No em podia permetre deixar-vos tirades davant d’un repte pel que hem lluitat al llarg de més de dos mesos. Tres partits que s'havien de guanyar, si voliem jugar amb els millors de Catalunya a la segona fase.  Heu estat a l'alçada del que ens requeria el moment.  Hem guanyat els tres partits. Totes heu sumat.  No era fàcil. Les cares i els gestos que heu transmès durant els partits no es poden descriure.  Felicitat, orgull de pertinença, satisfacció… Les que heu mantingut el compromìs amb el club, amb l'equip i amb les companyes heu fet un pas endavant. Heu d’estar orgulloses. Aquest són els moments, en el sí d’un equip, que no es poden explicar.  Només es viuen. Un equip és quelcom més que la suma de jugadores. Una s’enfada perquè juga poc; una altra, perquè no li su
Més informació

Aturada i...compromís

Aturada. M’agrada la paraula. M’agrada el concepte. Però no m’agrada quan és obligada. I aquesta vegada m’han obligat a fer-la. El metge ha estat dràstic: "una setmana de desconnexió". La feina que faig (potser millor dit, les feines) demana un detall, un concepte, que no sempre pots controlar: la dependència. Treballar amb adolescents comporta, també, treballar, indirectament, amb les seves famílies i, per tant, amb la relació que s'estableix entre l'adolescent i la seva família. I tu, com a entrenador (i professor), reps i vius allò que porten dins. Algú dirà que l'adolescent i la família també reben el que transmet l'entrenador (i/o professor)... I és cert, però hi ha un petit matís: l'entrenador ho multiplica per 20 i el professor per 100... Fa més de 40 anys que m’hi dedico i gairebé sempre he pogut controlar aquesta dependència.  De fet, és tan sols la segona vegada (la primera va ser la temporada 94-95) en què el fet de no controlar la dependència m
Més informació