Seguir sumant

Diumenge. 7 del matí.

Estirat al llit, amb les gates als peus i la Míriam dormint al costat. 

Primera nit a casa després d'una setmaneta a Broto, a les portes de la Vall d'Ordesa.

Toca fer balanç.

Hem fet una mica de tot. Hem caminat molt; han fet barranquisme i muntat a cavall ( jo no he pogut, maleït escafoides); ens hem arribat fins a Formigal i Jaca; hem menjat molt, i molt bé (quina carn de vedella…); i ens hem deixat guanyar per la Míriam al Catan…

Però, per sobre de tot, hem rigut, hem gaudit i hem fet família.

Coses senzilles, res espectacular. Perquè, al final, la vida està en els petits detalls, no, en les grans coses.

M'emporto tot això.

Veure les cares de l'Aina i la Núria gaudint de tot; veure la cara de la Míriam mentre observa les seves filles; i "viure" aquests dies especials, que s'han fer tan curts, al costat d'elles.

Però m'emporto quelcom més important, més íntim. 

Gaudir no del que tens o del que fas, sinó gaudir del que ets. Moments, pocs, de soledat, llegint, mirant i escoltant el riu o aixecant la vista a les muntanyes. 

Prendre contacte amb la natura et fa entendre la vida d'una manera diferent.

Sense pressa, t'adones que aquesta pausa dins la voràgine del nostre dia a dia és el que dona sentit a SER. 

Malauradament hem creat un món en què aquesta pausa és tan curta que no aprenem a assaborir-la, a fer-la nostra.

Per això, divendres nit, mentre la Míriam i les nenes anaven cap a la casa, em vaig quedar "a soles" amb el riu. Van ser dos minuts especials en què vaig recordar el meravellós llibre del Paulo Coelho "Junto al río Piedra me senté y lloré".

M'hi hagués quedat una estona més llarga.

Silenci quasi total només trencat pel rumor de les aigües. Hipnotitzat mirant-les. El temps es va aturar…

Moments que sumes, sense adonar-te, a la teva motxilla.

Dissabte va tocar fer maleta i marxar.

Però no vaig voler fer-ho sense "acomiadar-me". Última mirada a l'Ara i última mirada al Mont Perdut des del pont del riu.

Vista de postal. 

No vaig fer la foto. Vaig preferir "emportar-me-la" amb mi. 

Ulls plorosos. 

Emocions. 

Difícil d'explicar. Potser ridícul per a molts. Tant se val.

Hi tornarem. 

Hi tornaré.



Comentaris

  1. Anònim31 de juliol del 2022, a les 0:51

    Meravellós regal. Sumants vivències plegats. T'estimem.

    ResponElimina
  2. Oriol Villà31 de juliol del 2022, a les 1:04

    Ja ho diuen els Txarango...meravellós regal, viure.🥰

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Gràcies, UEM. Fins sempre

Avui toca acomiadar-me de la UEM. Decisió gens fàcil. És la tercera etapa que tanco en aquest club. Puc dir que, al costat de El Masnou Basquetbol, és el meu club. Sí, dic adéu al club al final d’aquesta temporada.  Dic adéu a 6 anys de feina intensa i de reptes assolits... i no assolits. Pensava retirar-me aquí, però circumstàncies especials fan que no sigui així.  Vaig arribar el juny del 2017 per iniciar aquesta tercera etapa de la mà de l'Adrià Castejón, Dani Vico i Jesús Murat sota la presidència d’en Joan Ventura.  Van confiar en mi per formar part de l'estructura femenina. Gràcies a tots per l’oportunitat. Des de llavors, el club ha anat canviant. Ha crescut i s’ha professionalitzat més. De la mà d’en Joan Pi i del Dani Poza, ajudats per molts col·laboradors a l'ombra, ha fet aquest pas endavant. He estat molt a gust aquestes 6 temporades, però, ara, després d’una profunda reflexió, he cregut que era el moment de marxar. Sempre he pensat que el club està per sobre de
Més informació

Carta oberta a les meves jugadores

Sofà de casa. Després de dinar.  Estona de relax. Quatre dies intensos.  Venia d’una setmana difícil en què se m'havien acumulat diversitat de situacions complicades. No sabia com respondria. Volia ser-hi. No em podia permetre deixar-vos tirades davant d’un repte pel que hem lluitat al llarg de més de dos mesos. Tres partits que s'havien de guanyar, si voliem jugar amb els millors de Catalunya a la segona fase.  Heu estat a l'alçada del que ens requeria el moment.  Hem guanyat els tres partits. Totes heu sumat.  No era fàcil. Les cares i els gestos que heu transmès durant els partits no es poden descriure.  Felicitat, orgull de pertinença, satisfacció… Les que heu mantingut el compromìs amb el club, amb l'equip i amb les companyes heu fet un pas endavant. Heu d’estar orgulloses. Aquest són els moments, en el sí d’un equip, que no es poden explicar.  Només es viuen. Un equip és quelcom més que la suma de jugadores. Una s’enfada perquè juga poc; una altra, perquè no li su
Més informació

Aturada i...compromís

Aturada. M’agrada la paraula. M’agrada el concepte. Però no m’agrada quan és obligada. I aquesta vegada m’han obligat a fer-la. El metge ha estat dràstic: "una setmana de desconnexió". La feina que faig (potser millor dit, les feines) demana un detall, un concepte, que no sempre pots controlar: la dependència. Treballar amb adolescents comporta, també, treballar, indirectament, amb les seves famílies i, per tant, amb la relació que s'estableix entre l'adolescent i la seva família. I tu, com a entrenador (i professor), reps i vius allò que porten dins. Algú dirà que l'adolescent i la família també reben el que transmet l'entrenador (i/o professor)... I és cert, però hi ha un petit matís: l'entrenador ho multiplica per 20 i el professor per 100... Fa més de 40 anys que m’hi dedico i gairebé sempre he pogut controlar aquesta dependència.  De fet, és tan sols la segona vegada (la primera va ser la temporada 94-95) en què el fet de no controlar la dependència m
Més informació