Una preocupació real (i 2)

Vaig prometre que seguiria…

D'on venim?

Gran pregunta.

La Història, cadascú la llegeix a la seva manera. Els fets són inqüestionables. La seva interpretació, no tant.

Tots tenim la potestad de "llegir" la Història amb els ulls que vulguem. I aquells fets, curiosament variaran.

Per què avui passen els fets que estan passant és la pregunta interessant.

Per què estem en el moment que estem?

Qui n'és responsable?

La Constitució del 78?

El Franquisme?

Potser la II República?

O la crisi econòmica?

Deuen ser la globalització i el capitalisme?

Respostes per a tots els gustos.

Segurament, si ho sumem tot, ens hi podem acostar…

Però a mi m'agradaria anar més enllà.

Fa anys que vaig escriure que Espanya no pot canviar. 

No és que no m'estimi Espanya com a territori i com a gent. 

He conegut persones fantàstiques i indrets meravellosos al llarg del anys.

Em refereixo a Espanya com a ens, com a estructura.

L'Europa occidental, que és amb la que tendim a comparar-nos, ha fet un procés (segurament també amb mancances) que Espanya, malauradament no ha fet.

Espanya no ha estat capaç de trencar amb el passat fosc de l'autoritarisme.

Al moment en què va caure l'absolutisme a l'Europa occidental al llarg del segle XIX, a Espanya van sorgir dos partits polítics, suposadament liberals, que acabaven amb la realitat de l'Edat Mitjana i Moderna i s'obrien a un nou paradigma.

Però la realitat era que un d'ells, el Partit Moderat (més endavant transformat en Partit Conservador) era un hereu clar d'aquells partidaris de l'absolutisme que havien vist enderrocada la seva realitat.

Aquests dos partits van aconseguir "dominar"(no d'una manera massa correcta) la realitat espanyola des de mitjan del segle XIX fins la proclamació de la II República que és ben sabut com va acabar.

El franquisme ens va tornar a una antiga realitat autoritària que ens recordava èpoques pretèrites amb persecucions de les llibertats més elementals. 

Al morir Franco, la Constitució del 78 i la famosa Transició Democràtica que acabava amb la històrica victòria socialista del 1982 (Felipe González, quién te ha visto y quién te ve) semblava que modernitzaven definitivament Espanya. Però la realitat era una altra, les antigues UCD i AP (hereves del franquisme) van acabar confluint en l'actual PP, i aquell PSOE, suposadament trencador i progressista, es va anar moderant cap a un centre esquerra que va anar deixant caure pel camí algunes idees interessants com les lluites obreres i la d'una Espanya Federal.

I així hem arribat al moment actual en què aquests PP i PSOE dominen la realitat sociopolítica espanyola intentant eliminar qualsevol dissidència.

El més preocupant és que, per fer-ho, utilitzen totes les eines al seu abast, començant per proves i informes falsos, passant per lectures partidistes de la Constitució, ignorant realitats prou importants i consistents, perseguint aquells que poden ser perillosos i "comprant" amb promeses, que no porten enlloc, a aquells antics rivals.

Tot plegat està aconseguint "adormir" qualsevol síntoma de canvi mirant al futur.

S'ha de reconèixer la seva habilitat…