Tornejos per aprendre...

Setmana Santa diferent.

Deixo la família i em dedico a les meves jugadores, als meus equips.

Compartim, és a dir, ens enfadem, ens ajudem, ens frustrem, ens alegrem, competim i compartim.

En una paraula, vivim el que jo anomeno la “vida en petit format”.

Ha acabat, i hem guanyat i hem perdut, però, si hem volgut, hem obert la mirada i hem après.

Sí, hem après, perquè hem entès que, des de dins, es poden canviar dinàmiques; hem après que, des de dins, es poden veure les coses de diferent manera.

Soc (o millor dit, fins ara, era) enemic dels tornejos. Em semblaven una pèrdua de temps; em semblaven un anar a jugar per jugar, mentre havies de controlar jugadores, “desbocades” a la nit, d’habitació en habitació.

M’ha costat entendre (digue'm tonto) que els tornejos, ben portats, tenen molts aspectes positius perquè ajuden a veure les jugadores des de diferents punts de vista, i es donen feedbacks que, en el dia a dia d’un equip, són impensables. 

És un moment en què pots repartir els minuts de manera diferent que la resta de la temporada, mentre observes com les jugadores juguen i reaccionen. 

Si el jugador ho visualitza bé, pot fer un creixement interessant que, com entrenador, has de saber valorar.

Potser descobreixes quelcom que no esperaves.

Per a l’entrenador, sovint, és esgotador; per al jugador, normalment, és gratificant.

Diferents punts de vista; diferents maneres d'entendre-ho; diferents moments d’aprendre.

Creixement continu, com ha de ser.

Després de dies intensos, ja ha acabat tot. 

Ara toca interioritzar tot allò que has observat i viscut per tal que l’equip (sempre l’equip) en surti beneficiat.

Com sempre dic, tot interessant i apassionant…i gens fàcil.

Hi ha molts “examinadors” que en faran la valoració.

Cal seguir, malgrat tot… o gràcies a tot.