Un dia especial

 Ahir va ser un dia especial.

Em vaig llevar assimilant la mort d’un company de classe, el Quico.

Són uns quants companys que anaven a classe amb mi que ja ens han deixat.

Això et fa obrir els ulls, perquè la realitat de la mort és quelcom que no ens plantegem si no és perquè ens toca de prop com és aquest cas.

Vaig començar el dia escrivint unes línies dedicades al Quico adreçades a aquells que també en van ser companys.

Però la vida, vulguem o no, segueix i tocava anar a classe.

I ahir, de casualitat, tenia programat, per als alumnes de 4t d’ESO d’ètica, veure una pel·lícula entranyable, i profunda al mateix temps, “Tuesday with Morrie”.
Basada en una història real i publicada per un dels protagonistes - el periodista Mitch Albom - relata la relació entre ell i el seu antic professor Morrie Schwartz, al llarg dels últims mesos de vida d’aquest últim.

Lliçons de vida espectaculars. Llibre i pel·lícula que recomano especialment.

Silenci sepulcral a l’aula. Emocions i llàgrimes als ulls… Crec que els va arribar el missatge..

Però tocava seguir i tenia entrenament.

Amb els nervis a flor de pell, no vaig dirigir precisament el millor entrenament de la temporada.

Quina culpa en tenien les jugadores?

Marxo abans. Vull anar al tanatori.

Quan arribo no m’ho puc creure. Mai havia vist tants cotxes aparcats… i mal aparcats.

El vestíbul ple. 

Veig els meus companys de classe. Els saludo. molt Han passat gairebé 40 anys i seguim en contacte.

Ahir ens unia el Quico.

Saludo l’Arantxa, la seva dona. Difícil i dur. Molt difícil i dur. 

En tres mesos ha marxat. 

Maleït càncer.

No recordo qui fa un comentari que em sembla molt oportú: “Us heu adonat que molts del que estem aquí no coneixíem la família? Estem aquí pel Quico”.

Saludo mots coneguts. El bàsquet i el cole m’han unit a molts del que hi són presents.

Quan marxo, el cap va a moltes revolucions.

És un dia trist?

Evidentment. 

Ha mort un amic que tenia molt anys per davant.

Però, curiosament, també és un dia feliç (no alegre, però sí feliç).

He pogut observar que el Quico era una persona estimada. Ha tingut, ell i la seva família, un acompanyament especial, entranyable, en un dia tan difícil.

Sí, Quico, marxar d’aquest món envoltat de tanta gent diu molt de la vida que has tingut, del que has donat als que t’han envoltat al llarg dels teus 62 anys. Ens has fet riure molt i ens has acompanyat. Avui ens tocava a nosaltres acompanyar-te..

Quanta gent mor sense que ningú hi sigui present!

Arribo a casa, obro el whatsapp i llegeixo un missatge del Xavi al nostre grup de classe: “Estic molt orgullós del grup que som. Som una bona generació. Amb sentiments profunds. No deixem de veure’ns i gaudir de tots nosaltres. Avui ha estat el Quico….Ara em direu “carca”, però us ho dic de tot cor: us estimo”.

Quina manera més maca d’acaba un dia especial, trist, però feliç, perquè, quan un amic marxa, queda un buit, però de ben segur que seguirà molt present entre aquells que el vam estimar.

Descansa en pau, Quico.