Què passa a Ripoll?

Avui he escoltat la resposta que Silvia Orriols va donar en el ple de l'ajuntament de Ripoll i he decidit donar el meu parer sobre la realitat que percebo ara mateix a Catalunya.

Vull reflexionar sobre les sensacions que tinc de tot plegat. Potser em poso en un jardí, però...

Fa 13 anys vaig començar a anar a les manifestacions que convocaven tant la ANC com els partits polítics que defensaven una realitat diferent per a Catalunya.

Es van omplir els carrers i la gent va forçar el govern a convocar eleccions i, fins i tot, a fer un referèndum d’autodeterminació.

Després de mogudes, il·lusions, promeses i moltes coses més, hem arribat al 2024 i, no solament no s’ha avançat en les promeses d’uns i altres, sinó que s’ha retrocedit.

L’Estat ha perseguit (i segueix perseguint) persones que simplement es manifestaven, ha empresonat polítics i activistes, ha “obligat” polítics a marxar a l’exili (alguns ho anomenen fugar-se…no hi entraré), ha incomplert els pressupostos, ha menyspreat la llengua catalana i, una vegada fet això, aconsegueix pactar amb els partits als quals s’ha enfrontat i ha perseguit.

No critico l’Estat. La seva actuació em sembla d’una total lògica i coherència. Defensa allò en què creu. Res a dir.

Critico els partits que durant 7 o 8 anys van enfrontar-se a l’Estat per buscar una realitat nova, diferent i engrescadora per a Catalunya.

Fins aquí, els fets ja coneguts per tothom.

Ara, de cop, a partir de les últimes eleccions municipals, apareix un “bolet” a Ripoll. Un bolet que sembla verinós. No sé si ho és o no. Aquest bolet es va fent gran. I comença a dir coses que agraden a uns i enerven a uns altres. Parla d’allò que preocupa i molesta a la gent. No té embuts.

Parla d’independència, de la llengua, d'immigració, de polítiques socials, d’ajuts.

Parla d’una Catalunya nova, diferent i engrescadora…

Ostres! Ara m’adono que això ja ho havien fet els altres partits i ens els vam creure.

I ara què hem de fer?

“Que és d’extrema dreta”, diuen uns.

“Que és l’única que té clar el camí”, diuen uns altres.

Hi ha qui compara el seu missatge amb el que va fer Hitler contra els jueus…

Missatge contra els immigrants.

Contra tots? O contra els que no s’adapten al lloc on arriben?

No ho sé.

Potser, simplement, va contra les polítiques d’ajut que avui en dia existeixen i que són molt diferents en uns i altres àmbits…

Potser parla del deteriorament en què creu que Catalunya ha entrat a tots nivells?

Què hi han de dir els partits hegemònics catalans? 

Aporten solucions que agradin i siguin útils a aquells que els han fet confiança durant tants anys?

Falten uns mesos per a les eleccions al Parlament de Catalunya.

Estaré molt atent a les sensacions que tinc veient-los i escoltant-los… a uns i altres.


Comentaris

  1. Anònim6 de març del 2024, a les 4:05

    “Que és d’extrema dreta”, diuen uns.

    “Que és l’única que té clar el camí”, diuen uns altres.

    Ni fred ni calor, jo no sóc racista però, jo no sóc masclista, però......

    Molt perillós, és extrema dreta, com ho és VOX però amb una pàtina independentista. Un pas més en la radicalització de la política catalana, española, europea i mundial (Trump, Milei, LePen).

    Perillós que un votant de Junts típic, per edat i posicionament nacionalista, es plantegi ni tan sols votar una proposta com aquesta. Una llàstima tot plegat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oriol Villà6 de març del 2024, a les 5:08

      Molt 'acord amb el que planteges.
      Però un parell de preguntes: Junts m'està responent o m'està enganyant? Em puc fiar dels partits polítics tradicionals que cada dia canvien de discurs i m'enganyen segons conveniènces únicsment partidistes? Si realment no s'ha de votar AC i soc independentista, a qui puc votar?

      Elimina
    2. Anònim8 de març del 2024, a les 2:27

      És una pregunta vàlida. Se'm fa difícil sintetizar una resposta. És fotut que no hi hagi cap partit que et representi, com a molts independentistes, però en qualsevol cas el feixisme, tingui la cara que tingui, no hauría de ser la sol·lució per molt "fàcil" que ho plantegin, perquè tot ho redueixen al setiment més bàsic de l'ésser humà: la por. Imagino que la opció més vàlida en un cas així és l'abstenció, però vaja. Et recomano aquest llibre que m'he llegit fa poc (d'aquí la resposta) i m'ha agradat molt. El títol de la edició de Balcki Books, penso que és lamentable, perquè l'original és molt més clar "How Fascism Works": https://blackiebooks.org/catalogo/facha/

      Elimina
    3. Oriol Villà9 de març del 2024, a les 11:52

      Gràcies per dedicar temps a llegir-me i pel feedback. Buscaré el llibre

      Elimina
  2. Jordi6 de març del 2024, a les 4:57

    sincerament, crec que és molt millor per a la nostra salut mental no escoltar les bajanades que diguin segons quins partits que posen una pàtria davant de les persones. Si la pàtria no és un lloc on poder conviure, se la poden confitar. La pàtria és on has nascut, però també on vius. La pàtria és la teva gent, i aquesta teva gent va evolucionant pel camí. Va canviant el seu color, el seu accent, la seva roba, la seva cultura, i la meva cultura va evolucionant amb ells. És absurd pretendre projectar a un futur idealitzat un punt en el temps i en l'espai; bàsicament perquè algú ha de decidir aquest punt en el temps i l'espai, i qui és la persona adient per a fer-ho?. El que té sentit és posar valor a les coses que ens uneixen, i no pas als mil i un detalls que ens fan diferents. Perquè tu i jo, essent germans (per un munt de casualitats genètiques i evolutives que em fan molt feliç), som molt diferents (afortunadament perquè si no els àpats familiars serien molt avorrits) i alhora tenim molt en comú. Com també trobarem molt en comú amb algú nascut a l'altra banda del món que visqui aquí parlant català, o jugant a bàsquet, o essent un fan de les patates fregides Coromines. I compte que no cal anar a l'extrem d'identificar-se com a ciutadà del món (una altra bajanada, perquè tots ho som... no conec cap ciutadà de Mart). Qualsevol polític o ciutadà que usi el lloc de naixement, l'idioma, la cultura, el sexe, la cuina, el color de la pell, la religió o qualsevol altre element identitari per intentar separar els seus votants o amics de la resta, té tot el meu rebuig. Catalunya podrà ser realment una pàtria d'acollida quan aquestes opinions es desterrin definitivament, ja vinguin de Junts, Esquerra, VOX, el PSOE o la hermandad del cristo del santo sepulcro. No comprem el discurs dels polítics perquè no ens representen. Simplement són fent una feina per la qual els hem de lloar o demanar explicacions, depèn del cas.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Gràcies, UEM. Fins sempre

Avui toca acomiadar-me de la UEM. Decisió gens fàcil. És la tercera etapa que tanco en aquest club. Puc dir que, al costat de El Masnou Basquetbol, és el meu club. Sí, dic adéu al club al final d’aquesta temporada.  Dic adéu a 6 anys de feina intensa i de reptes assolits... i no assolits. Pensava retirar-me aquí, però circumstàncies especials fan que no sigui així.  Vaig arribar el juny del 2017 per iniciar aquesta tercera etapa de la mà de l'Adrià Castejón, Dani Vico i Jesús Murat sota la presidència d’en Joan Ventura.  Van confiar en mi per formar part de l'estructura femenina. Gràcies a tots per l’oportunitat. Des de llavors, el club ha anat canviant. Ha crescut i s’ha professionalitzat més. De la mà d’en Joan Pi i del Dani Poza, ajudats per molts col·laboradors a l'ombra, ha fet aquest pas endavant. He estat molt a gust aquestes 6 temporades, però, ara, després d’una profunda reflexió, he cregut que era el moment de marxar. Sempre he pensat que el club està per sobre de
Més informació

Carta oberta a les meves jugadores

Sofà de casa. Després de dinar.  Estona de relax. Quatre dies intensos.  Venia d’una setmana difícil en què se m'havien acumulat diversitat de situacions complicades. No sabia com respondria. Volia ser-hi. No em podia permetre deixar-vos tirades davant d’un repte pel que hem lluitat al llarg de més de dos mesos. Tres partits que s'havien de guanyar, si voliem jugar amb els millors de Catalunya a la segona fase.  Heu estat a l'alçada del que ens requeria el moment.  Hem guanyat els tres partits. Totes heu sumat.  No era fàcil. Les cares i els gestos que heu transmès durant els partits no es poden descriure.  Felicitat, orgull de pertinença, satisfacció… Les que heu mantingut el compromìs amb el club, amb l'equip i amb les companyes heu fet un pas endavant. Heu d’estar orgulloses. Aquest són els moments, en el sí d’un equip, que no es poden explicar.  Només es viuen. Un equip és quelcom més que la suma de jugadores. Una s’enfada perquè juga poc; una altra, perquè no li su
Més informació

Aturada i...compromís

Aturada. M’agrada la paraula. M’agrada el concepte. Però no m’agrada quan és obligada. I aquesta vegada m’han obligat a fer-la. El metge ha estat dràstic: "una setmana de desconnexió". La feina que faig (potser millor dit, les feines) demana un detall, un concepte, que no sempre pots controlar: la dependència. Treballar amb adolescents comporta, també, treballar, indirectament, amb les seves famílies i, per tant, amb la relació que s'estableix entre l'adolescent i la seva família. I tu, com a entrenador (i professor), reps i vius allò que porten dins. Algú dirà que l'adolescent i la família també reben el que transmet l'entrenador (i/o professor)... I és cert, però hi ha un petit matís: l'entrenador ho multiplica per 20 i el professor per 100... Fa més de 40 anys que m’hi dedico i gairebé sempre he pogut controlar aquesta dependència.  De fet, és tan sols la segona vegada (la primera va ser la temporada 94-95) en què el fet de no controlar la dependència m
Més informació