Ara sí...balanç final

Gairebé ha passat una setmana de la final 4 del cadet de 1r any.

Números a la mà, si, a principis de temporada, ens haguessin dit que aconseguiríem el que hem aconseguit, ho hauríem signat amb els ulls tancats.

Sí. Els resultats han estat excel·lents i hem aconseguit que un equip que, en la seva temporada infantil, no aconseguia mantenir una continuïtat en els partits, s'hagi transformat en un equip amb mentalitat guanyadora. 

Gran feina de les jugadores, perquè aquest canvi de "xip" no és fàcil de lograr.

Però estem en bàsquet de formació i, sense desmerèixer els resultats que tothom pot comprovar (tan sols tres partits perduts en tota la temporada), cal fer una anàlisi més profunda de la temporada.

Teníem molts reptes que serien massa llargs d'explicar...

Però sí que hem de parlar de la base de tot: no puc, ni vull, iniciar una temporada sense plantejar-me dos reptes que van més enllà dels resultats.

Són reptes senzills de plantejar, però, sovint, complicats d'assolir.

El primer va d'evolució. D'evolució, de creixement, de la jugadora. Ella, el seu entorn i qui segueix els partits han de veure i ser conscients que la jugadora ha millorat. Volem, al juny, una jugadora diferent de la que va començar al setembre. Crec que, en general, ens podem donar per satisfets del que han progressat.

El segon repte és construir un equip. Construir un equip que jugui equilibrat, que comparteixi la pilota, que sigui generós i que no es basi en anotacions d'una o dues jugadores… Però també que sigui un equip dur i compromès quan toca defensar; un equip que treballi en allò que li costa, però que és imprescindible per competir contra els millors.

I crec que podem sentir-nos orgullosos del que hem aconseguit.

I ara què?

Doncs toca seguir. 

Aquesta setmana ja hem iniciat una nova temporada.

Preferent és un bon repte. Ens haurem d'enfrontar a tots els "monstres" de la categoria. Apassionant i gens fàcil.

Començarem de zero amb els dos reptes de sempre: seguir fent créixer les jugadores individualment i construir un equip encara més equilibrat i generós des de tots els punts de vista.

A seguir…


Comentaris

  1. Anònim17 de juny del 2023, a les 4:19

    Reptes importants evolució personal i construcció d'equips solidaris, bones receptes.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Gràcies, UEM. Fins sempre

Avui toca acomiadar-me de la UEM. Decisió gens fàcil. És la tercera etapa que tanco en aquest club. Puc dir que, al costat de El Masnou Basquetbol, és el meu club. Sí, dic adéu al club al final d’aquesta temporada.  Dic adéu a 6 anys de feina intensa i de reptes assolits... i no assolits. Pensava retirar-me aquí, però circumstàncies especials fan que no sigui així.  Vaig arribar el juny del 2017 per iniciar aquesta tercera etapa de la mà de l'Adrià Castejón, Dani Vico i Jesús Murat sota la presidència d’en Joan Ventura.  Van confiar en mi per formar part de l'estructura femenina. Gràcies a tots per l’oportunitat. Des de llavors, el club ha anat canviant. Ha crescut i s’ha professionalitzat més. De la mà d’en Joan Pi i del Dani Poza, ajudats per molts col·laboradors a l'ombra, ha fet aquest pas endavant. He estat molt a gust aquestes 6 temporades, però, ara, després d’una profunda reflexió, he cregut que era el moment de marxar. Sempre he pensat que el club està per sobre de
Més informació

Carta oberta a les meves jugadores

Sofà de casa. Després de dinar.  Estona de relax. Quatre dies intensos.  Venia d’una setmana difícil en què se m'havien acumulat diversitat de situacions complicades. No sabia com respondria. Volia ser-hi. No em podia permetre deixar-vos tirades davant d’un repte pel que hem lluitat al llarg de més de dos mesos. Tres partits que s'havien de guanyar, si voliem jugar amb els millors de Catalunya a la segona fase.  Heu estat a l'alçada del que ens requeria el moment.  Hem guanyat els tres partits. Totes heu sumat.  No era fàcil. Les cares i els gestos que heu transmès durant els partits no es poden descriure.  Felicitat, orgull de pertinença, satisfacció… Les que heu mantingut el compromìs amb el club, amb l'equip i amb les companyes heu fet un pas endavant. Heu d’estar orgulloses. Aquest són els moments, en el sí d’un equip, que no es poden explicar.  Només es viuen. Un equip és quelcom més que la suma de jugadores. Una s’enfada perquè juga poc; una altra, perquè no li su
Més informació

Aturada i...compromís

Aturada. M’agrada la paraula. M’agrada el concepte. Però no m’agrada quan és obligada. I aquesta vegada m’han obligat a fer-la. El metge ha estat dràstic: "una setmana de desconnexió". La feina que faig (potser millor dit, les feines) demana un detall, un concepte, que no sempre pots controlar: la dependència. Treballar amb adolescents comporta, també, treballar, indirectament, amb les seves famílies i, per tant, amb la relació que s'estableix entre l'adolescent i la seva família. I tu, com a entrenador (i professor), reps i vius allò que porten dins. Algú dirà que l'adolescent i la família també reben el que transmet l'entrenador (i/o professor)... I és cert, però hi ha un petit matís: l'entrenador ho multiplica per 20 i el professor per 100... Fa més de 40 anys que m’hi dedico i gairebé sempre he pogut controlar aquesta dependència.  De fet, és tan sols la segona vegada (la primera va ser la temporada 94-95) en què el fet de no controlar la dependència m
Més informació