Angola (4)

Ara sí. Ara ja començo a tocar la realitat.

De l'aeroport a buscar la Naci (és vicepresidenta de la Federació i m'està ajudant a situar-me amb les jugadores), conec una mica la realitat de la ciutat. Un món diferent. No valorem prou què tenim.

El trànsit infernal. Conducció, campi qui pugui. No hi ha carrils, no hi ha semàfors, a les rotondes entres pitant i ja s'apartaran... 

Mama, por.

Esmorzar i cap a l'aeroport de vols domèstics.

Tenim vol a les 9h cap a Benguela per veure el segon partit de la final.

8.30h. Arribem a l'aeroport i ja han tancat facturació. 

Caos.

Al mig de l'aeroport em toca obrir la maleta i treure el que puc necessitar els dos propers dies….Amb sort m'enviaran la maleta via bus i arribarà aquesta nit o demà al matí

Calma. Sempre calma.

9.30h. Havien tancat facturació, però portem més d'una hora dempeus i encara no hi ha notícia del vol.

Amb això ja fa més de 24 hores que vaig sortir de casa i encara ni m'he dutxat ni m'he estirat…

La Naci, al meu costat, em situa. Jo pregunto i ella respon. És un encant.

Sort en tinc d'ella.

Parlem el mateix llenguatge. Crec que ens entendrem.

10.30h. Encara sense notícies del vol.

Calma. Sobretot, calma.

L'esquena em comença fer mal.

Agafem el vol i arribem a Benguela.

Mirar per la finestra del taxi és una lliçó de vida. Molta gent al carrer, moltes motos (amb 2 i 3 tripulants), mercats ambulants. Es nota una alegria en la gent que contrasta amb el nostre estrés diari.

Els estudiants de l'Escola Pública van amb una bata blanca pel carrer, el seu uniforme. Se'ls veu d'una hora lluny…

Dinem a l'hotel. Exquisit. 

Pujo a descansar i miro per la finestra. L'hotel és un oasi enmig de la realitat…

16.30. El vicepresident de la Federació ens ve a buscar per anar al segon partit de la final.

Per fi, bàsquet.

3 pròrrogues i forcen el 3r partit amb un triple a l'últim segon. Genial. 

Podré veure competir algunes de les preseleccionades un dia més.

Després de gairebé tres hores de partit, arribem a l'hotel. 

Sopar i dormir, que ja toca. Porto 36 hores sense descansar…

23.30. Mig adormit, sento cops a la porta. És la Naci que em diu que ja m'ha arribat la maleta.

Em puc posar el pijama...

T'ho solucionen tot. 

Gràcies.

Bona nit




Comentaris

  1. Anònim27 de juny del 2023, a les 0:44

    Oriol molta sort en aquesta aventura, serà una experiència inoblidable segur. Un abraçada company!!!!

    ResponElimina
  2. Anònim27 de juny del 2023, a les 0:46

    No deixis de posar-nos al dia, si us plau. Aquesta experiència és quelcom únic.

    ResponElimina
  3. Anònim27 de juny del 2023, a les 5:05

    Explica ambient a les grades…..

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oriol Villà27 de juny del 2023, a les 6:08

      Ahir tot molt curiós...2n partit de la final. Faltant 50 segons per acabar la prórroga, es van aixecar dos persones al mig de la graderia amb un micro i van fer un speech mentre hi havia un temps mort. Queixes de l'equip que perdia. Ni cas...van seguir parlant

      Elimina
    2. Anònim28 de juny del 2023, a les 3:10

      Son els reis de la improvització…. Grandiosos!

      Elimina
  4. Joan Salvadó27 de juny del 2023, a les 6:46

    Oriol no deixis de comentar és com una història de fàbula per els k no coneixem el bàsquet al continent africà.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Gràcies, UEM. Fins sempre

Avui toca acomiadar-me de la UEM. Decisió gens fàcil. És la tercera etapa que tanco en aquest club. Puc dir que, al costat de El Masnou Basquetbol, és el meu club. Sí, dic adéu al club al final d’aquesta temporada.  Dic adéu a 6 anys de feina intensa i de reptes assolits... i no assolits. Pensava retirar-me aquí, però circumstàncies especials fan que no sigui així.  Vaig arribar el juny del 2017 per iniciar aquesta tercera etapa de la mà de l'Adrià Castejón, Dani Vico i Jesús Murat sota la presidència d’en Joan Ventura.  Van confiar en mi per formar part de l'estructura femenina. Gràcies a tots per l’oportunitat. Des de llavors, el club ha anat canviant. Ha crescut i s’ha professionalitzat més. De la mà d’en Joan Pi i del Dani Poza, ajudats per molts col·laboradors a l'ombra, ha fet aquest pas endavant. He estat molt a gust aquestes 6 temporades, però, ara, després d’una profunda reflexió, he cregut que era el moment de marxar. Sempre he pensat que el club està per sobre de
Més informació

Carta oberta a les meves jugadores

Sofà de casa. Després de dinar.  Estona de relax. Quatre dies intensos.  Venia d’una setmana difícil en què se m'havien acumulat diversitat de situacions complicades. No sabia com respondria. Volia ser-hi. No em podia permetre deixar-vos tirades davant d’un repte pel que hem lluitat al llarg de més de dos mesos. Tres partits que s'havien de guanyar, si voliem jugar amb els millors de Catalunya a la segona fase.  Heu estat a l'alçada del que ens requeria el moment.  Hem guanyat els tres partits. Totes heu sumat.  No era fàcil. Les cares i els gestos que heu transmès durant els partits no es poden descriure.  Felicitat, orgull de pertinença, satisfacció… Les que heu mantingut el compromìs amb el club, amb l'equip i amb les companyes heu fet un pas endavant. Heu d’estar orgulloses. Aquest són els moments, en el sí d’un equip, que no es poden explicar.  Només es viuen. Un equip és quelcom més que la suma de jugadores. Una s’enfada perquè juga poc; una altra, perquè no li su
Més informació

Aturada i...compromís

Aturada. M’agrada la paraula. M’agrada el concepte. Però no m’agrada quan és obligada. I aquesta vegada m’han obligat a fer-la. El metge ha estat dràstic: "una setmana de desconnexió". La feina que faig (potser millor dit, les feines) demana un detall, un concepte, que no sempre pots controlar: la dependència. Treballar amb adolescents comporta, també, treballar, indirectament, amb les seves famílies i, per tant, amb la relació que s'estableix entre l'adolescent i la seva família. I tu, com a entrenador (i professor), reps i vius allò que porten dins. Algú dirà que l'adolescent i la família també reben el que transmet l'entrenador (i/o professor)... I és cert, però hi ha un petit matís: l'entrenador ho multiplica per 20 i el professor per 100... Fa més de 40 anys que m’hi dedico i gairebé sempre he pogut controlar aquesta dependència.  De fet, és tan sols la segona vegada (la primera va ser la temporada 94-95) en què el fet de no controlar la dependència m
Més informació