Abús de poder?

Fa dies que vull aprofundir-hi…

Sé que se'm qüestionarà i se m'atacarà, pero tant se val...

Ahir, el meu germà em deia que les xarxes socials són nocives i negatives.

I em feia una reflexió: "A qui li importa què penso jo?"

Possiblement tingui raó.

És possible que a molta gent li importi poc com pensa, però quan l'escolto aconsegueix fer-me trontollar alguna cosa…i això crec que és molt valuós.

És per això que m'agrada escriure.

M'ajuda a reflexionar, a ordenar idees. Em permet posar "sobre la taula" pensaments que sovint no tinc prou presents.

I potser algú ho troba útil.

Des que va  començar el "show" Rubiales, he llegit molts tuits i articles i he escoltat entrevistes i col·loquis.

Fent-ne una síntesi, potser massa simplista, diria que hi he vist tres perfils que es diferencien: aquells que no hi veuen res a criticar; aquells que es posicionen obertament en contra de l'actuació i de tot el que hi ha penjat després; i aquells que no accepten de cap manera el que va fer, el que va dir i la seva poca autocrítica, però que van més enllà.

Com a historiador, m'agrada contextualitzar allò que passa per veure on som, d'on venim i on hauríem d'anar.

I el cas Rubiales (gravíssim, evidentment) l'estic comparant amb la celebració del mundial de Qatar sobre el que ja em vaig posicionar en el seu moment.

Per què els comparo?

Perquè en els dos casos estem clarament en una dinàmica d'abús de poder.

En el cas Rubiales estem davant del poder de la societat masclista i patriarcal que hem creat des de les Primeres Civilitzacions i que, malauradament, tenim tan arrelada dins nostre (homes i dones) que hem normalitzat una sèrie de tics dels que no som conscients i que ens dificulten avançar cap a una societat més justa. 

I en cas Qatar estem davant de l'acceptació evident que el "panem et circensis" que van popularitzar els emperadors romans o la manera d'actuar de qui té el poder que descriu Maquiavel a "El Príncep" està del tot normalitzat. El Mundial es va acceptar i es va fer perquè el diner és massa important i els interessos que hi havia al darrere eren prou potents per a molts dels que ostenten el poder.

Ambdòs casos són exemples que ens mostren que els ciutadans acabem acceptant actuacions contra les que ens hauríem de rebelar i no ho fem.

O ho fem tan tímidament que no ajuda a canviar amb prou celeritat i/o contundència allò que veiem clarament injust.

Divendres passat vaig tenir el privilegi de fer de "guia turístic" de dos nois de 24 anys (un d'ells de Madrid, convidat a passar uns dies a Catalunya) per la Barcelona Antiga. Van ser gairebé 5 hores (amb sopar inclòs) en què va sortir vàries vegades una expressió (dita per ells) que hauríem de tenir molt més present en el nostre dia a dia: Pensament crític. Vam tractar molts temes mentre badàvem per Barcelona. Des de Rubiales a la societat actual, passant per l'economia, la immigració o la Independència. I va ser una delícia el grau de correcció i profunditat amb què ho vam fer.

Ells es queixaven que veuen molt poc Pensament Crític al seu voltant, i que els nois i noies surten de l'escola amb molt poca base de raonament.

Potser, i només potser, que tinguem personatges com Rubiales al front d'un organisme tan important com la RFEF, que el món acceptés el Mundial de Qatar i que no hi hagi unanimitat en el rebuig d'actuacions que van contra els drets humans donen la raó al Jaume i al Juan quan parlaven amb tristesa del poc "Pensament Crític que "gastem" en el nostre món, suposadament, avançat.

Llegia, un dia d'aquests, un fil de tuit en què una persona es "despullava" reconeixent que ell tenia i havia tingut tics masclistes provinents de l'educació rebuda.

Jo penso com ell. Segur que jo també els he tingut i els tinc. I afegiria que no és fàcil actuar des d'una posició de poder.

Reconèixer-ho i lluitar per erradicar-ho no és gens fàcil, però és un repte que ja fa anys em vaig posar, potser encara sense prou èxit.