Barbie..nena tonta?

Avui hem fet "tarda de cine". Feia massa temps que els 4 no hi anàvem.

Al Centru passaven "Barbie".

Ens n'havien parlat bé i teníem curiositat.

Hem arribat faltant 15 minuts i només hi havia dues persones.

"Cine" de poble. Amb tot el respecte del món.

Crispetes, aigües i a gaudir.

Me n'he anat lluny, molt lluny. 

M'han vingut al cap la Catequística i la Calàndria. 

Els "cines" de la meva infantesa i joventut.

Aquella època amb què amb poquet eres feliç…

Aquell cine de poble que defineix tan bé la meravellosa "Cinema Paradiso".

Una més d'aquelles coses que la modernitat ens ha "robat".

Quan ha començat la pel·lícula m'he dit: "mare meva, quina peli. Què faig aquí?"

De fet, he vist alguna mirada de reull de les meves filles una mica sospitosa...

Però he començat a intuir per on aniria.

S'ha anat fent interessant.

M'ha semblat una crítica molt original de la societat que, amb el pas dels segles, hem anat creant els humans.

Hi ha una doble lectura interessant.

En primer lloc, i força evident, la lectura de la perversitat de la societat masclista, que seguim sense voler acceptar,  en què volem construir la noia perfecte amb les "mesures" adequades perquè quedi bé i, sobretot, que no molesti. La "mujer florero" que cantaven "Ella baila sola".

D'aquesta manera s'exerceix una autoritat patriarcal que ja va bé a massa gent.

Però, al costat d'aquesta primera idea, n'apareix una de més profunda que no per coneguda és menys important: la reflexió sobre la importància del ser per sobre del tenir.

Hi ha uns quants moments a la pel·lícula que val la pena saborejar.

M'ha agradat especialment la reflexió que li fa la Barbie al Ken (no faig "spoiler"): "Sigues tu sense mi. Simplement, sigues".

Quantes vegades hem escoltat allò tan cursi de la "mitja taronja". 

Per què no ser sencer?

Per què no trobar, des del "teu ser sencer", una "taronja sencera" amb qui compartir?

Per què no aprendre a créixer valorant-te per allò que ets i lluitant per allò que vols ser?

Ja fa 10 dies que he tornat d'Àfrica i realment t'adones que, amb moltíssim menys del que creiem imprescindible, podem viure en plenitud. 

Ens fan creure, els que dominen el món, que necessitem coses que, en realitat, ens acaben esclavitzant.

Obrirem els ulls?

Ho dubto.

Hi estem massa acostumats i no hi volem renunciar…