Angola (40)

No ha pogut ser.

Què difícil és fer un post després d'haver perdut i quedar eliminats.

No n'hem sabut.

Pensava que en teníem prou amb el que havíem preparat i no ha estat així.

Toca fer balanç.

El balanç és triple.

La primera part del balanç és negativa. Quan un equip té un objectiu i no s'assoleix, el balanç mai pot ser positiu.

Jo m'havia posat un objectiu molt clar: arribar a quarts de final, i no l'hem aconseguit.

Per tant, sense excuses. 

Podem trobar explicacions que poden ajudar a entendre el per què de l'eliminació, però no toquen en un post d'aquest tipus. Les explicacions les donaré als responsables de la Federació perquè sàpiguen de primera mà el que jo opino i valoro.

La segona part del balanç és il·lusionant.

Hi ha una quantitat de jugadores joves amb un potencial molt gran per fer un important canvi generacional i competir a molt bon nivell a l'Afrobasket de 2025. 

S'ha de fer un projecte de treball a dos anys vista per tal que el creixement de les jugadores sigui exponencial. Seria meravellós poder ajudar-les a progressar. 

Aquest són els reptes que sempre m'han apassionat.

Però això no depèn de mi.

I la tercera part del balanç no té a veure amb el bàsquet en sí.

Té a veure amb l'experiència.

No coneixia Angola i he de dir que m'emporto una molt grata sorpresa.

Gairebé el 100% de les persones que he conegut, m'han ajudat en tot allò que he necessitat.

No soc de demanar gaire.

No he molestat i m'he adequat a tot el que se m'ha proposat perquè les realitats i les dificultats són les que són.

He treballat amb les millors condicions possibles i he de dir que la predisposició dels responsables de la FAB i de les jugadores ha estat excel·lent.

Per tant, caldria dir: Obrigado. Muito obrigado.

Avui, al final del partit i després de la roda de premsa, he entrat al vestidor.

Era un funeral.

Volia donar un triple missatge a les jugadores.

El primer, de decepció per elles i pel país. 

Calia afegir, i ho he fet, que l'únic "culpable" de l'eliminació soc jo.

Soc el màxim responsable i el que he pres les decisions tant en la composició de l'equip com en els temes tàctics o tècnics.

Elles han treballat, ho han donat tot i els ha faltat un punt d'experiència i, per què no dir-ho també, un punt de sort.

Quan els dos partits que hem perdut es resolen per un màxim de 3 punts, aquell tir que entra, o no, fa decantar un partit.

El segon, de profunda tristesa per la Nadir, la nostra "capitana", que ha fet un esforç molt gran, als seus 37 anys, per estar amb nosaltres i que no mereixia aquest final a una trajectòria tan brillant com a jugadora.

El tercer ha estat d'esperança. La grandíssima majoria de les jugadores són molt joves i tenen tot el futur per davant.

Hem fet el crit d'equip, he sortit del vestidor, he engegat el mòbil i m'he emocionat.

Hi havia tantíssims missatges…

Alguns divertits i nerviosos mentre seguien en directe el partit…

De cop i volta, s'han transformat en missatges de tristesa, d'acompanyant, d'ànims.

Tothom estava afectat. 

Increible!!!

No sé què passarà a partir d'ara, però aquests últims dies, Angola ha traspassat les fronteres del seu territori.

Moltes persones que mai havien parat atenció al bàsquet, a la vida i a la cultura angolesa han vibrat amb el dia a dia de la seva selecció femenina.

S'han après els noms de les jugadores, han comprat l'aplicació de FIBA per veure els partits i han deixat les seves activitats per seguir aquest grup de noies.

Ha estat un moviment espectacular que mai hagués pogut imaginar.

Per tant, GRÀCIES. 

Gràcies, a tu, per llegir-me, gràcies per ser-hi, gràcies per sentir-te a prop, gràcies pel teu temps, gràcies pels teus missatges, gràcies per donar-me coratge en els moments difícils.

En definitiva, GRÀCIES PER TOT.