Angola (42)

 Aeroport de Doha.

1 de la matinada.

A punt d'embarcar cap a Barcelona.

Ja he deixat Àfrica.

Han estat 40 dies.

Incoherències del temps.

Una eternitat lluny de casa i una misèria des del punt de vista esportiu.

M'hagués agradat que n'haguessin estat 43, però no ha pogut ser.

M'he llevat amb un sentiment curiós. 

Ja tenia la sensació d'estar de camí a casa, però sabia que, abans, havia de "tancar" aquesta etapa.

Havia de fer balanç, amb la màxima responsable, de tot plegat.

Han estat gairebé dues hores en què, en primer lloc, hem fet una avaluació del que, d'una banda, han estat aquests 40 dies, amb les seves dificultats i encerts, i del que, d'altra banda, per a mi, és la realitat del bàsquet femení d'Angola.

Crec que sempre és bona una mirada externa que, sense prejudicis, expliqui el que veu.

Una vegada haver fet una mirada al passat i present, li he exposat les bases del que, sempre segons el meu punt de vista, hauria de ser el futur del bàsquet femení d'Angola a nivell de selecció. 

El potencial és enorme i, si es gestiona bé, a dos i quatre anys vista, la selecció estarà, de nou, entre les millors.

Val a dir que la conversa ha estat interessant i han sortit molts aspectes que poden ajudar a donar una dimensió diferent a la que hi ha hagut els últims 10 anys.

El que és una evidència és que, si no es creen marcs diferents, els resultats tampoc seran diferents.

Veurem quines són les conclusions.

Aquest matí ja he pogut comprovar que no serà fàcil fer canvis, perquè he llegit un article de premsa en què es carregava contra la meva gestió (normal perquè els resultats no han estat bons) i s'atacava la decisió de portar un entrenador estranger quan a casa ja n'hi havia prou vàlids.

El president de la Federació ho definia molt bé ahir: "les jugadores estan 11 mesos amb els seus clubs i 20 dies amb la selecció"...

Si la selecció no obté bons resultats s'ha d'analitzar què passa durant aquests 11 mesos i què passa amb les jugadores que representen a Angola amb la seva selecció.

És tan diferent la realitat d'un club de la de la selecciò…

Com n'és de difïcil fer un anàlisi objectiu si no vas a l'arrel del problema.

Sempre em surt la vena d'historiador: la importància de les causes per entendre el problema i trobar la solució…

Ha arribat l'hora de marxar. 

Vaig a buscar la maleta i reuneixo les players.

Moment difícil. 

Portem convivint 30 dies. 

Te les acabes estimant i, a més, no els has donat els resultats esperats.

Tristesa. 

Potser no les tornaré a veure mai més. Els dono la mà una a una.

Soc molt dolent acomiadant-me.

Nus a la gola. 

Ho comparo a quan acaba una promoció de 4t d'ESO al cole…

Fem "foto de família" amb tot l'staff. Abraçades.

Els tornaré a veure?

La vida és això, persones que entren i surten del teu camí

Poso la maleta al cotxe i, de cop, m'adono que no tinc el passaport!🥴

El que el té està en una reunió fora de l'hotel.🤷‍♂️

Apareix a l'últim moment. 

Tot controlat.

Pujo al cotxe i arrenquem.

No miro enrere.

Tanco la porta.

Definitivament?

M'agradaria pensar que no. M'il·lusiona el repte.

M'esperen 15 hores de viatge.

Les aprofitaré per rellegir el llibre i donar-lo per tancat.

Aeroport de Doha…1 de la matinada.

Falta menys per abraçar les "meves nenes".

Tinc por.

La Núria em va dir ahir: 

"Prepara't, papa, perquè et tiraré al terra".

"Per què?". 

"Perquè em tiraré a sobre teu".❤️

Ja ho espero.

Demà serà un altre dia i tocarà tancar aquesta "aventura".