Frustració...conformisme o ambició?

 

Ahir va arribar la primera convocatòria de la selecció cadet per al campionat d'Espanya que es celebra durant les Festes de Nadal.

Aquest tipus de convocatòries generen uns sentiments interessants en els que podem intervenir els que ens dediquem, o ho intentem, a l'educació/formació de les jugadores.

Abans que surtin els resultats es barregen bàsicament dues idees. D'una banda, incredulitat ("és impossible que jo pugui ser a la llista, n'hi ha de molt bones") i, d'altra, il·lusió ("ostres, potser sí que hi seré, a veure…) que s'acaben convertint, quan els comuniquen la decisió, en alegria i frustració.

I aquí comença la part interessant.

La que és convocada està feliç tot i que, de vegades, no entén com és que ha estat elegida (modèstia o falsa modèstia?). I la que no està convocada té dues sensacions, o bé se sent frustrada per no ser-hi, encara ja potser ja podia sospitar que no entraria.

I això és interessant perquè, fins ara, tot és extern: em convoquen o no.

És evident que estem parlant de jugadores que tenen una enorme qualitat.

A partir d'aquest moment val la pena parar atenció.

I observarem, bàsicament, com reaccionen.

La jugadora no convocada té dues opcions. Un camí fàcil i un de difícil. Veiem-los.

El fàcil és evident. "N'hi ha de millors que jo, per tant em conformo i em centro, a partir d'ara, a entrenar amb els meus objectius individuals i d'equip. Per tant em tanco en la meva bombolla i segueixo avançant al ritme que em marca l'equip i la competició. Fins i tot, en un exercici de claredat, puc mirar on era abans, d'on vinc, on soc ara i pensar que ja està força bé. O sigui oblido la situació i reenfoco els paràmetres"

I el difícil? "Doncs tinc un problema. Jo volia ser-hi! Ara què faré? Entro en un punt de frustració. Com la portaré?".

I aquí, per a la jugadora, sorgeixen dos opcions.

"Mantinc la frustració i durant un cert temps estic trista, em venen inseguretats a cada acció, estic irritable i un punt inestable... o bé canvio el xip i em ve un punt interessant de positivitat: per què no demostrar que s'han equivocat al no convocar-me?, per què no demostrar que soc millor que algunes de les que sí que han estat convocades?, per què no posar-me com a repte superar-les quan m'hi enfronti?, per què no enfocar el meu esforç i treball  en la meva progressió i la del meu equip?"

I aquí és on podem incidir.

La nostra feina és mostrar-li els dos camins. 

Ella haurà de triar.

I això passa en tots els àmbits de la vida.

Contínuament rebem inputs externs que ens haurien de fer aturar, reflexionar i decidir. 

Enfocar bé la nostra reacció és la clau de tot el que esdevindrà després i marcarà el nostre creixement i la nostra satisfacció personal (ho podem anomenar felicitat?).

Aprendre a automotivar-nos davant allò que no ens agrada o davant d'allò que tenim per davant em sembla un repte fascinant.

Nosaltres hi hem de ser acompanyant i orientant, però la decisió "sempre" és personal.