Gràcies, Ricard!

 Les aturades, forçades o no, tenen això: et donen temps. 

Temps per a tu. 

La clau és com administres aquest temps.

Estic llegint, escrivint, escoltant persones que m’aporten per millorar o em ratifiquen en allò que pensava.

Això és el que l’altre dia anomenava “autodependència”. És a dir aprendre a dependre de qui vols i d’allò que vols.

Una aturada et treu estrés, eg tranquil·litza i és enriquidora, si la portes bé, si l’enfoques correctament.

Avui escoltava Ricard Casas, i puc dir que m’ha ajudat a enfocar alguns aspectes d’una manera diferent.

Malgrat l’entrevista gira al voltant del bàsquet, tot és aplicable a qualsevol aspecte de la vida.

Una entrevista per tornar a escoltar. Hi ha molts aspectes a revisar.

Però en vull destacar un per sobre de tots: “la finalitat”.

Avui en dia tots tenim la possibilitat de formar-nos molt més que anys enrere. Tik tok, youtube, instagram o twitter t’ofereixen un ventall inacabable d’idees, estratègies i/o exemples que t’ajuden a tenir més coneixements.

Però, realment et fan ser millor?

En Ricard ens ve a dir que està molt bé saber molt, però que el que realment marca la diferència és focalitzar en el per a què vull aquest coneixement adquirit. 

A què el vull destinar? 

Quina finalitat li vull donar?

I la resposta ens la dona, en l’entrevista, ben clara i meridiana: l’altre.

Sovint tendim a buscar el benefici propi en el nostre dia a dia, i en Ricard ens deixa molt clar que el benefici real és ajudar l’altre a desenvolupar-se.

I aquí rau el problema i la dificultat. 

Perquè m'exigeix obrir la ment per veure on i com el puc ajudar amb la finalitat que es desenvolupi el màxim possible.

Sempre aturar-se, obrir la mirada i actuar en conseqüència.

Quan ho “trobes”, els reptes i els objectius es disparen.

Gràcies, Ricard. 

Avui el dia s’ha aixecat diferent