Carta oberta a les meves jugadores

Sofà de casa.

Després de dinar. 

Estona de relax.

Quatre dies intensos. 

Venia d’una setmana difícil en què se m'havien acumulat diversitat de situacions complicades.

No sabia com respondria.

Volia ser-hi.

No em podia permetre deixar-vos tirades davant d’un repte pel que hem lluitat al llarg de més de dos mesos.

Tres partits que s'havien de guanyar, si voliem jugar amb els millors de Catalunya a la segona fase. 

Heu estat a l'alçada del que ens requeria el moment. 

Hem guanyat els tres partits.

Totes heu sumat. 

No era fàcil.

Les cares i els gestos que heu transmès durant els partits no es poden descriure. 

Felicitat, orgull de pertinença, satisfacció…

Les que heu mantingut el compromìs amb el club, amb l'equip i amb les companyes heu fet un pas endavant.

Heu d’estar orgulloses.

Aquest són els moments, en el sí d’un equip, que no es poden explicar. 

Només es viuen.

Un equip és quelcom més que la suma de jugadores.

Una s’enfada perquè juga poc; una altra, perquè no li surten les coses; i una altra perquè l’àrbitre no ha pitat allò que volia…

Unes famílies entenen (i/o respecten) les decisions; unes altres despotriquen perquè la seva filla no és tractada correctament; i unes terceres, simplement, “baixen del tren”

Però, al final, l’equip està, o hauria d’estar, per damunt de tot.

Ens han deixat jugadores que eren molt importants en temporades anteriors, però, les que us heu quedat, esteu creixent i esteu superant els obstacles.

Sé que no és fàcil entrenar sota l'exigència i disciplina que demano, però, si es vol créixer, s’han d’assumir situacions complicades i moments difícils.

Al final, la vida és això.

El premi és la satisfacció de ser-hi, de lluitar per allò que es vol i que ningú diu que sigui fàcil.

A partir de gener, jugarem contra les millors.

Gràcies, infinites gràcies, a totes...

Malgrat sovint sembli que estigui enfadat, gaudeixo de la vostra progressió. 

Cadascú té la seva manera de ser i de transmetre... 

Us puc assegurar que estic orgullós, profundament orgullós, del vostre dia a dia…

De cara a la segona fase, serem el “patito feo” que es transforma en un cigne i desprèn admiració, o serem el “calimero” que va per la vida dient “es una injusticia, nadie me quiere…”?

Repte xulo.

El volem assumir?