Convivència?

 La convivència és un concepte que utilitzem sovint. 

De fet, és indispensable si volem viure en societat.

Sempre està en boca de tothom.

Volem convivència al cole, a casa, a la societat o a l’equip. 

Viure en convivència hauria de significar viure en harmonia, és a dir, amb empatia, companyonia, acceptació i amor.

Aquest amor seria el storge i/o philia que els antics grecs connectaven amb l’afecte, l’admiració, la fraternitat i l'amistat.

Ara bé, tinc la sensació que avui en dia utilitzem el concepte convivència d'una manera esbiaixada (potser sempre s’ha fet).

Tinc la sensació que la convivència “va per barris”. Usem el concepte amb finalitat purament egoista. I quan algú no accepta el meu marc mental es trenca aquesta convivència.

És a dir, parlem de trencar la convivència quan l'altre vol crear un marc nou, diferent al que jo vull, al que em ve marcat per tradició o al que jo estic habituat.

Ho vam veure quan el 2017 segons quins mitjans de comunicació parlaven de convivència trencada a Catalunya pels anhels d’independència d’una part dels catalans.

Ara, en plenes negociacions per a la investidura, es parla de trencament de la convivència a Espanya perquè tenim sobre la taula una llei que molesta segons qui..

Em pregunto perquè no es parla de trencament de convivència quan una part de la ciutadania ha d’acceptar, vulgui o no, un marc creat des de la imposició, des de la tradició o des d’una autoritat no consensuada.

Potser perquè hom pensa que, quan no hi ha protestes i reivindicacions, hi ha convivència.

Recordo la frase que es deia continuament a final dels 70 i principi dels 80: “Con Franco vivíamos mejor”.

És cert que es vivia millor amb Franco: no hi havia protestes, no hi havia vagues, hi havia molt ordre, hi havia una propaganda fantàstica… 

Vivies bé si eres un ciutadà “exemplar” que anava de casa a la feina i de la feina a casa (potser passant pel bar si eres home…), no opinaves i simplement et dedicaves a la família ( i al futbol cada diumenge)…

Però, a costa de què? 

De callar i no dir res…

Kant ho definia molt bé amb el concepte “minoria d’edat”. Aquella minoria d’edat que et porta a acceptar-ho tot, sigui just o injust.

La “majoria d’edat”, en canvi, sempre segons Kant, et porta a reivindicar i protestar i enfrontar-te a allò que ja no acceptes.

I, és clar, això trenca la convivència. Trenca aquella convivència amb la qual uns se senten còmodes i, per tant, volen mantenir.

Estem visquent un moment de trencament.

Ja no estem al món del segle XVIII o del XIX. Ni tan sols al del XX.

Tot evoluciona, però segueixo veient, preocupat, massa gent ancorada en aquest passat de “zona de confort” sense una mirada de futur.

I aquí és on es trenca la convivència.

D'una banda, hi ha els que volen crear un nou paradigma i, d’altra banda, tenim aquells que volen que tot segueixi com està.

Les preguntes que ens tocaria fer-nos podrien ser: 

“És possible la convivència oberta i sincera o la convivència sempre ha de ser acceptant realitats que potser no t’acaben d’agradar?”

“Les realitats que, òbviament, ens toca acceptar per poder conviure, han de venir sempre de la mateixa direcció?

El que estem veient actualment (potser sempre ha estat així) de forma clara perquè les xarxes ho dimensionen tot, és que l’ésser humà té tendència a imposar la “seva” pròpia manera d’entendre la realitat, per, d’aquesta manera, poder parlar de convivència…

Toca portar a terme la “majoria d’edat”, no?