Setena jornada

Ja soc a casa, set dies després.

Estirat al sofà de casa. 

"El descanso del guerrero".

Estic rebentat, físicament i mental.

Set dies intensos compartits amb un grup humà fantàstic

I tornem a casa amb una medalla. Potser no és la que haguéssim volgut, però quedar tercers d'un Campionat d'Espanya no ho fa qualsevol.

Tinc una paraula per definir-ho: Orgull.

Estic orgullós dels meus ajudants, gràcies Xavi, Roger i Jose.

Orgullós també d'algú que no formava part del staff pròpiament dit, però que ens ha acompanyat al campionat i que es mereix un 10 per la seva dedicació i esforç: gràcies, Marc. Sense tu no ho haguéssim aconseguit.

Orgullós de l'afició. Les famílies ens han donat un suport impagable que ens ha ajudat a ser més forts i a competir millor. I més en un any tan especial com aquest (crec que sempre el recordarem com el Campionat del COVID).

I, com no, orgullós de les jugadores. Han fet un Campionat impecable. Han competit amb tots els grans d'Espanya i han crescut  com a jugadores: van arribar a Lleida d'una manera i marxen del Campionat d'una de ben diferent. Han canviat la mirada mentre jugaven, no s'han arrugat com equip i han posat contra les cordes a jugadores amb molta més experiència que elles.

Estic segur que recordaran el seu primer Campionat (esperem que no l'últim) d'una manera especial. 

I és que és evident que un Campionat d'Espanya et fa madurar i créixer exponencialment ja que vas prenent consciència, a mesura que avances, que un error et pot enviar a casa. I això no passa en la lliga regular...

Avui hem fet la "nostra final", perquè la lluita per la medalla de bronze també és una final.

Jugàvem contra Estudiantes que ens havia guanyat el partit del primer dia. 

Era molt important començar bé. 

En un partit com aquest, en què els dos equips venim de perdre la semifinal, és indispensable ser fort mentalment. 

I ho hem estat. 

Hem començat molt forts  i, quan el partit s'ha complicat, hem sabut mantenir la calma i hem tret el caràcter necessari per superar un grandíssim equip com Estudiantes.

Gran manera d'acabar el Campionat i també una temporada difícil. Una temporada que les ha ajudat a fer-se grans des de tots els punts de vista.

Gràcies a tots i totes.

Seguirem...

Comentaris

  1. marta26 de juny del 2021, a les 0:41

    Enhorabona Guerrero!
    A tu i a les teves jugadores !

    ResponElimina
  2. Oriol Villà26 de juny del 2021, a les 23:02

    Gràcies, Marta. La veritat és que felicitat pel camí que ens ha portat fins aquí.
    Ara ja toca pensar en el proper repte: la generació del 2006 mereix que comenci a pensar en ella...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Gràcies, UEM. Fins sempre

Avui toca acomiadar-me de la UEM. Decisió gens fàcil. És la tercera etapa que tanco en aquest club. Puc dir que, al costat de El Masnou Basquetbol, és el meu club. Sí, dic adéu al club al final d’aquesta temporada.  Dic adéu a 6 anys de feina intensa i de reptes assolits... i no assolits. Pensava retirar-me aquí, però circumstàncies especials fan que no sigui així.  Vaig arribar el juny del 2017 per iniciar aquesta tercera etapa de la mà de l'Adrià Castejón, Dani Vico i Jesús Murat sota la presidència d’en Joan Ventura.  Van confiar en mi per formar part de l'estructura femenina. Gràcies a tots per l’oportunitat. Des de llavors, el club ha anat canviant. Ha crescut i s’ha professionalitzat més. De la mà d’en Joan Pi i del Dani Poza, ajudats per molts col·laboradors a l'ombra, ha fet aquest pas endavant. He estat molt a gust aquestes 6 temporades, però, ara, després d’una profunda reflexió, he cregut que era el moment de marxar. Sempre he pensat que el club està per sobre de
Més informació

Carta oberta a les meves jugadores

Sofà de casa. Després de dinar.  Estona de relax. Quatre dies intensos.  Venia d’una setmana difícil en què se m'havien acumulat diversitat de situacions complicades. No sabia com respondria. Volia ser-hi. No em podia permetre deixar-vos tirades davant d’un repte pel que hem lluitat al llarg de més de dos mesos. Tres partits que s'havien de guanyar, si voliem jugar amb els millors de Catalunya a la segona fase.  Heu estat a l'alçada del que ens requeria el moment.  Hem guanyat els tres partits. Totes heu sumat.  No era fàcil. Les cares i els gestos que heu transmès durant els partits no es poden descriure.  Felicitat, orgull de pertinença, satisfacció… Les que heu mantingut el compromìs amb el club, amb l'equip i amb les companyes heu fet un pas endavant. Heu d’estar orgulloses. Aquest són els moments, en el sí d’un equip, que no es poden explicar.  Només es viuen. Un equip és quelcom més que la suma de jugadores. Una s’enfada perquè juga poc; una altra, perquè no li su
Més informació

Aturada i...compromís

Aturada. M’agrada la paraula. M’agrada el concepte. Però no m’agrada quan és obligada. I aquesta vegada m’han obligat a fer-la. El metge ha estat dràstic: "una setmana de desconnexió". La feina que faig (potser millor dit, les feines) demana un detall, un concepte, que no sempre pots controlar: la dependència. Treballar amb adolescents comporta, també, treballar, indirectament, amb les seves famílies i, per tant, amb la relació que s'estableix entre l'adolescent i la seva família. I tu, com a entrenador (i professor), reps i vius allò que porten dins. Algú dirà que l'adolescent i la família també reben el que transmet l'entrenador (i/o professor)... I és cert, però hi ha un petit matís: l'entrenador ho multiplica per 20 i el professor per 100... Fa més de 40 anys que m’hi dedico i gairebé sempre he pogut controlar aquesta dependència.  De fet, és tan sols la segona vegada (la primera va ser la temporada 94-95) en què el fet de no controlar la dependència m
Més informació