Després de Colón, una reflexió i unes preguntes...

 

Ja fa anys que em faig les mateixes preguntes… no evoluciono, ni evolucionem.

Després de veure les imatge d'ahir a Colón i escoltar les declaracions dels líders polítics que van presidir l'acte, vull fer una reflexió i llançar a l'aire unes preguntes.

La reflexió és molt senzilla: no ha canviat res. 

Han passat 5 anys des que van començar els preparatius del procés a Catalunya i, aquí a Catalunya, hi ha, com mínim, el mateix número de persones que pensen que s'ha de fer alguna cosa (DUI, referèndum pactat, una taula de diàleg, la via escocesa,…). 

Mentrestant, Espanya, en general, no reconeix el tema com un problema a resoldre amb apropaments polítics, amb mesures polítiques diferents per avançar. 

Espanya tan sols vol guanyar.

Guanyar de la mateixa manera que es va voler guanyar (i es va perdre, al segle XIX), amb repressió i enfrontament. 

Mai, amb diàleg. 

Perquè dialogar vol dir reconèixer que l'altre està al mateix nivell que tu...i Catalunya no està al mateix nivell que l'Estat.

Estem en un carreró sense sortida.

Veient i escoltant l'acte d'ahir, em pregunto:

Espanya vol, sincerament, que aquesta important part de catalans que discrepen se sentin espanyols o, simplement, ho han de ser per imperatiu legal?

Realment, quan parlen dels polítics catalans, anomenant-los delinqüents o pròfugs, esperen que els catalans que els van seguir en el procés es desmarquin de la ideologia independentista i se sentin atrets pels seus botxins?

Tenen alguna proposta constructiva per a aquesta part de catalans?

Em temo que la resposta la veiem en el dia a dia: el polítics que van osar enfrontar-se a l'Estat s'han de podrir a la presó…

I em pregunto, això resoldrà el problema?