Conclusions d'un Campionat

Avui tanco definitivament aquesta crònica del Campionat.

Si he de dir la veritat començaré dient que no sabia com em sentiria durant el Campionat.

Em sorgien dubtes.

Em venien preguntes.

Respondré bé a l'exigència competitiva del Campionat?

Em trobaré situacions tàctiques que no sabré resoldre?

El joc que m'agrada fer i que he construït, amb petites variants, al llarg dels últims 33 anys, serà vàlid per competir?

Respondran les jugadores? 

Em seguiran?

Si m'estàs llegint possiblement no entenguis res.

Tot té una explicació.

Vaig començar la meva tercera etapa a Mataró fa tres temporades.

I, com no, vaig trobar-me velles cares que em van venir a saludar.

Un d'ells, especialment,  em va fer pensar.

Em va desitjar molta sort i em va dir que s'alegrava molt de la meva tornada.

És una persona de bàsquet de tota la vida que ha estat vinculada als dos grans clubs de Mataró.

Li vaig agrair, com no podia ser d'altra manera, però li vaig preguntar per què m'ho deia d'aquella manera. 

Jo havia notat quelcom estrany…

La resposta em va sorprendre i, al mateix temps, em va crear un dubte.

"És que hi ha molta gent que diu que la UEMataró s'ha equivocat, perqué el teu bàsquet és antiquat".

Com et pots imaginar això em va suposar un repte.

Després de 3 anys he pogut comprovar que el bàsquet és bàsquet i que 2 més 2 segueixen sent 4.

El bàsquet va de construir un joc coral en què passin bàsicament dues coses.

La primera, que les 5 jugadores de pista se sentin actives i participin del joc.

I la segona, que és important que el major nombre de jugadores possible sigui important en l'equip.

Marxo del campionat d'Espanya constatant clarament, que, en general, estic antiquat.

Bastants equips dels importants han fet participar moltes menys jugadores i molts menys minuts que nosaltres en els partits igualats. I això del joc coral ha passat a la Història perquè molts dels equips juguen el que jo anomeno estil NBA: una juga i la majoria mira, o sigui molt poca circulació de pilota i molt poc equilibri en el joc.

Dit això, he vist que m'agrada estar antiquat. 

M'ha agradat comprovar que amb la meva manera de concebre el bàsquet es pot competir el Campionat contra els bons.

Teníem un equip compensat, però molt inferior físicament als equips grans d'Espanya i hi hem jugat de tu a tu i, en la majoria de casos, les hem guanyat. Interiors de 1.90 o alers de 1.80 de les quals nosaltres no disposàvem.

Les nostres jugadores tenien zero experiència en un campionat d'Espanya. El club tenia zero experiència, en la secció femenina, en els últims anys, de Campionats.

Arribàvem molt tocats físicament i amb alguns dubtes de la nostra competitivitat.

Malgrat això ho hem fet. Jugant un bàsquet col.lectiu en què les 5 jugadores se sentien útils a pista, hem aconseguit medalla.

La feina de les jugadores, la pinya que han fet entre elles, la mentalitat amb que s'han enfrontat a les dificultats dels partits mai la podré valorar prou.

Crec que l'han gaudit i han après molt al llarg d'aquests dies.

I és que hi ha poques coses en el bàsquet de formació com competir un Campionat d'Espanya i jugar per medalla.

Però hi ha un petit secret: sense "L'Empordà" no ho haguéssim aconseguit, oi noies?

I he decidit que vull repetir. 

Ja tinc un repte: la propera temporada hi tornaré. Vull repetir l'experiència.

Adrenalina pura. Vivències especials que es recorden tota la vida.